21/4/09

Introducció

La Macedònia de Grècia és potser una de les regions menys conegudes d'un país tan turístic com Grècia. En efecte, podem dir que aquesta variada regió, la més extensa de l'estat grec en el seu conjunt, ha restat una mica al marge dels grans fluxos turístics dels temps moderns, malgrat la seva estratègica situació, només cal recordar lo transitada que ha estat aquesta regió, lloc de pas i nexe d'unió entre la Mediterrània i els Balcans, entre Europa i Àsia, amb una gran ciutat, plena d'història com Salònica i paisatges tan diversos com la successió de penínsules de la Calcídica o la zona de llacs de la part occidental.
Un dels objectius del nostre equip és reflexar l'enorme diversitat d'aquestes terres que formen una mena de balcó balcànic sobre el mar Egeu, i per tant sobre el món mediterrani. També altre dels cavalls de batalla és potser donar a conèixer aquelles zones no tan conegudes o presents en els mitjans de comunicació com altres, o bé amb menys poder i capacitat de decisió, però que com a europeus pensem que tenim que esforçar-nos en comprendre la nostra diversitat i, alhora, als trets comuns que ens uneixen. Des del punt de vista de la geografia física, que és la temàtica principal del projecte, trobarem una sèrie de característiques que als mediterranis ens resultaran força familiars, tals com la varietat tant climàtica com de relleu, la dualitat mar-muntanya i ecosistemes diversos i diferenciats. També Macedònia representa aquesta vella Europa mediterrània, on el poblament humà ha sigut molt antic, la pràctica d'activitats humanes i la urbanització lligada a la polis clàssica del món mediterrani han deixat les seves emprentes en un medi geogràfic marcat per l'acció humana.
És evident per la nostra part un interès per l'aspecte històric, encara que no sigui aquest el motiu del projecte. Però cal tenir present que el pes de la història és present i, en aquesta part d'Europa, la història, ja sigui en sentit positiu o negatiu, malauradament de forma continuada, condiciona les societats d'aquestes regions. Trobarem a Macedònia el vell llegat del regne macedoni, passat pel tamis de la cultura grega i un passat recent i no tan recent important, ja que cal tenir present que Salònica, durant molt de temps va ser molt més important que l'actual capital grega Atenes. En efecte, Salònica va ser durant l'època bizantina la segona ciutat en importància desprès de Constantinopla i durant la dominació otomana va ser un gran centre urbà, amb una població cosmopolita. La regió, al igual que la Tràcia, mostra una berraja del món mediterrani i el balcànic amb un cert toc oriental present al paisatge rural i urbà, no oblidem que la regió va romandre sota el domini turc fins l'any 1912.
Altre dels aspectes estimulants és el fet de treballar amb una realitat geogràfica de llengua grega, ja que donat que treballarem amb nombrosos termes grecs que ens resulten familiars degut a que una gran part del lèxic i de la terminologia de la ciència, la tècnica, les arts o la música son d'origen grec.

20/4/09

Dades generals

Macedònia, en grec Makedonia, és una regió de Grècia, al nord del país, amb 34.231 km2 i 2.625.681 habitants, segons dades del Cens de població grec de l'any 2001. Tesalònica o Salònica (Tselanoniki o Saloniki en grec és la capital històrica de la província de macedònia, també ho és de la Macedònia Central i la segona aglomeració de Grècia. Altre ciutats importants a la regió son Kavala, Serres, Katerini, Vería i Kozani.
Macedònia és la major regió de Grècia. És la patria de Filip II, Alexandre Magne i Aristòtil i el cor de l'antic imperi helènic. Malgrat tot també se sent de manera notable la influència otomana. En record del passat de l'Imperi macedoni han quedat nombroses restes antigues, com Vergina, a on es troba la tomba de Filip II; Pella, la ciutat natal d'Alexandre el Gran o Estagira, la ciutat natal d'Aristòtil.

Etimologia
El nom de macedònia és força antic. Segons l'etimologia, Macedònia provindria de la paraula grega makós i l'adjectiu makednós, que significa alt. Existeixen diverses teories sobre l'origen del nom. D'acord amb la mitologia grega, Makedón era el nom del cap de la tribu que s'assentaria a la regió i que fundaria el regne de Macedònia. D'acord amb Herodot, els makednoí eren una tribu dòria. El nom també podria derivar de l'adjectiu makednós, que signufuca alt, la qual era emprada per Homer per designar un arbre a l'Odisea i que segons el gramàtic Hesiqui d'Alexandria seria una paraula dòrica que significaria gran o pesat. Es creia que tant els macedonis com els seus avantpassats makednoí eren persones d'elevada estatura. Una tercera hipòtesi suggereix que el terme makédones significaria habitants de les terres altes, d'acord amb un antic terme de l'antic macedoni maki-kedónes (de l'alt planeta). La World Book Encyclopedia accepta aquesta teoria, però basant-se en el terme grec makednós, referit a les altes muntanyes de la zona.

Organització territorial
La regió (província) de Macedònia està formada per una regió autònoma, el Mont Athos i tres peripheries (regions), que es subdivideixen en tretze prefectures (nomoi, en grec). Macedònia Occidental té quatre nomoi. Macedònia Central, la més extensa i poblada consta de set prefectures en tant que la Macedònia Oriental en realitat té dues prefectures que formen part d'una més extensa regió de Macedònia Oriental i Tràcia.























nota: Els dos nomoi de Macedònia Oriental (Anatoliki Makedonia) formen part d'una regió més gran que inclou la Tràcia grega (Anatoliki Makedonia kai Traki). Agyon Oros és la zona autònoma del Mont Athos. Les dades de població son del cens de població de l'any 2001.

Per Daniel Rodríguez

Fonts: de consulta:

Ministry for Macedonia-Thrace (www.mathra.gr)
National Statistical Service of Greece (www.statistics.gr.2001)














23/3/09

Una geografia variada

Mapa general de la Macedònia grega on es mostren les principlas característiques del relleu, la hidrografia, les costes, els nuclis de poblacions i les comunicacions.
(El.laboració pròpia a partir d'un mapa troabat a l'enciclopèdia Descubrir el Mundo, vol.2 (Europa). Planeta de Agostini, Unesco.)

En aquest document cartogràfic que hem el.laborat pretenem donar una ullada general a les característiques físiques més essencials del territori macedoni i com aquest medi també determina en bona part el poblament humà, la distribució de la població i la disposició de les comunicacions. Així podem observar una disposicició vertical de les unitats de relleu, on les principlas formacions de muntanyes s'alineen en direcció NW-SE i una sèrie de planes al.luvials que es situen entre elles. A la part occidental, destaca poderosament la serralada dels monts Pindo, que la separen de l'Epir. Cap al sud s'extenen les estribacions del mont Olympus (2.918 m d'altitud), el cim més alt de Grècia. Aquestes barreres orogràfiques barren el pas als vents humits i temperats del mar Jònic i li donen a les regions interiors característiques climàtiques continentals, en contraposició a les regions costaneres, de caire mediterrani. En general, la Macedònia Occidental és una regió plena de muntanyes i mesetes, abrupta, amb nombrosos llacs (els dos Prespa, el Perton, el Vegotrotis, el Kastoria, entre altres) i té, per dir-ho d'una manera senzilla, unes característiques molt balcàniques, amb característiques climàtiques continentals i de muntanya. També és la regió menys poblada i desenvolupada de la regió, només nuclis de població com Kastoria o Kozani depassen els 30.000 habitants i les comunicacions per terra més importants es donen amb la Plana de l'Axíos des de Kozani i amb la regió veïna de Tesàlia.
Per contra, la Macedònia central, que podem definir com la regió ocupada per les planes al.luvials dels rius Axíos i Strimon, les terres altes situades entre ambes planes i la molt articulada península de la Calcídica, presenta unes característiques de relleu, climàtiques i de població difereneciades. Aquesta part central és la que presenta millors condicions per a les activitats humanes, ja que disposa de les planes al.luvials dels rius Axíos i Strimon i regions litorals més amples, on s'assenten grans aglomeracions com Salònica, que és un important nucli industrial i disposa d'un port força important a escala mediterrània. La plana que formen els cursos baixos del Axíos (Vardar a la Macedònia eslava) i l'Alakmon, malgrat el seu aspecte estepari, és la més fèrtil i productiva de Grècia, gràcies a la irrigació i, al contrari que la de Tesàlia, està amplement oberta al mar. La part central entre els rius Axíos i Strimon és una successió de terres elevades que a la península calcídica donen lloc a un relleu abrupte i una costa molt articulada, amb tres penínsules, on destaca l'altitud assolida pel mont Athos a tan poca distància del mar (2.093 m).
Finalment, la Macedònia oriental, fronterera amb la Tràcia, comparteix amb aquesta les estribacions més meridionals dels Ròdope, massís que es desenvolupa majorment a la veïna Bulgària. Es tracta d'una zona força muntanyenca, amb una petita plana al.luvial i una costa més aviat poc articulada, encara que destaca la presència de l'illa de Thassos, l'única illa de certa importància des del punt de vista de les dimensions de la regió. Malgrat tot és una regió més favorable per a l'assentament humà que la part occidental. És important observar la disposició NO-SW de les unitats de relleu principals, com els monts Pindo i els Ròdope i com, excepte la vall del riu Aliakmon, les conques fluvials també s'orienten de forma longitudinal. Entre les valls dels rius Axíos i Strymon sorgeixen una sèrie de terres altes o altiplans.
Macedònia només té una gran aglomeració, com la de Salònica, gran centre comercial, amb un port imortant a escala mediterrània i un hinterland significatiu des del punt de vista industrial. La resta de la població es concentra en les àreees més favorables com les valls fluvials, especialment a les planes de l'Axíos i del baix Aliakmon i a les zones costaneres orientals, on destaca Kavala. L'interior muntanyenc i especialment la Macedònia Occidental, amb un clima més dur i una orografia abrupta, està força menys poblat, amb Kozani com a únic nucli de certa importància. Les cominicacions responen a aquesta disposició. Les comunicacions provinents de la resta de Grécia tenen una via principal que passa a prop de la costa egea, comunica amb les planes centrals, on enllaça amb les vies que porten cap al nord i continua fins Salònica, des d'on les vies comuniquen amb la península calcídica d'una banda i amb la part oriental, especialment amb Kavala.
Un element cartogràfic interesant és observar com els punts d'interès històric com Pella, Vergina o Olynthos es troben situats a les zones climàtica i orogràficament més favorables a l'establiment humà. A les planes fluvilas és on es va desenvolupar la cultura més pròpiament macedònica, en tant que la costa oriental va ser el lloc de establiment de diverses polis gregues.
Per Daniel Rodríguez, a partir de l'enciclopèdia Descubrir el Mundo, vol.2 (Europa). Planeta De Agostin, Unesco.

21/3/09

Aspectes històrics

En el present apartat no pretenem de fer una anàlisi exaustiva, que d'altra banda seria massa extens, de la història de la regió grega de Macedònia sinó que més aviat volem apropar-nos a etapes concretes de la seva història que per la seva intensitat van ser importants a l'hora de forjar el caracter cultural o polític de les gents que avui poblen aquest territori. És per això que hem escollit, per una banda, el període de finals de la Grècia clàssica i l'eclosió de l'hel·lenisme i, per una altra banda, el període de finals del segle XIX i començaments del segle XX o, el que seria el mateix, els moments històrics en els que la cultura i l'estat grecs arribaren a terres macedònies.
HISTÒRIA ANTIGA
Tot i que el territori al que ens dediquem queda fora del nucli de ciutats-estat del qual va irradiar la Grècia clàssica, els textos antics grecs estan farcits de referències a Macedònia. Heròdot, al segle V abans de Crist, explica els detalls de com els perses conqueriren aquest regne. En efecte, el Regne de Macedònia ocupava bona part de l'àrea de que parlem en aquest blog. Per als grecs en temps d'Heròdot era aquest, a l'igual que la Tràcia, un territori bàrbar, que per als grecs només volia dir aquell que no parla grec, sinó un bar-bar-bar inintel·ligible, sense cap atisbe de superioritat racial. Macedònia, com ens relata Heròdot, va ser un territori important al llarg de les guerres Mèdiques, ja que els exèrcits perses comandats per Mardoni van emprar aquest territori com a campament des del qual sotmetre els tracis a l'Est i ostigar els grecs al Sud.El poble macedoni es concentrava llavors a les zones muntanyoses al voltant del Golf Termàic arribant poc més enllà de la Serralada del Pindos. La costa, per contra, estava ocupada per un seguit de petites colònies gregues, principalment aliades d'Atenes (Olint, Metona, Pidna, etc). Aquesta situació començà a canviar a partit de l'adveniment del rei Filip, l'any 359 a.C. El jove rei (només tenia 22 anys) encetà una política d'expansió militar que féu eixamplar ràpidament les fronteres del regne. Aconseguí d'ésser acceptat com a membre de la comunitat grega, pel que ja no seria vist mai més com a un bàrbar. L'ascendent del Regne de Macedònia sobre la política grega fóu tal que el atenès Demòstenes va fer una crida als seus compatriotes per tal d'aturar l'expansió macedònia; són les famoses Filípiques, una obra mestre de l'oratòria. Malauradament per a Demòstenes els atenesos no li van fer cas i la derrota d'Atenes davant de Macedònia a la batalla de Queronea l'any 338 a.C. va possar fí al domini polític i militar que Atenes havia excersit sobre Grècia al llarg de tot el període clàssic. A partir d'aquest moment Atenes serà una alïada de Macedònia en futures guerres de conquesta.

Una gran estàtua eqüestre d'Alexandre el Gran domina el port de Salònica. (Foto: google)

Dos anys després de la batalla de Queronea, el 336 a.C., Filip mor assessinat i el seu fill, Alexandre, pren el poder de l'estat grec més poderós que mai no havia existit. Alexandre va ser educat per Aristòtil, seguint el procés d'hel·lenització impolsat per seu pare. En pocs anys, Alexandre el Gran va esdevenir un mite en conquerir un inmens territori que s'estenia des de la Península grega fins al Riu Indo i des dels Balcans fins a Egipte. No només va derrotar els perses, etern enemic dels grecs, sinó que va estendre la influència de la cultura grega fins al mateix cor d'Àsia. La figura i el llegat d'Alexandre el Gran continua sent motiu de disputa avui dia entre irredentistes dels estats grec i macedoni, que volen fer seu aquest mite d'Occident.

Mapa de l'itinerari que Alexandre el Gran va seguir per arribar a conquerir el seu imperi entre el 334 i el 324 abans de Crist.







L'any 324 a.C. Alexandre el Gran mor d'una sobtada malaltia vírica als 32 anys. Els seus generals es repartiran l'imperi que havien ajudat a crear, rivalitzant entre ells per estendre la seva influència. La creixent debilitat de Macedònia és aprofitada pels romans, que l'any 168 a.C. derroten al reialme en la batalla del Pidna i estableixen aquest territori com una província més de l'Imperi romà.


Bibliografia: Chamoux, François. La Civilización Griega. Les Editions Arthaud. París. 1983.
Demòstenes. Filípica I, en Arengues Volumen I. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1932.
Heròdot. Història. Edicions de la Magrana. Barcelona. 2002.



HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
Al llarg de tot el segle XIX es fa ja evident la desintegració de l'Imperi Otomà. A Egipte, una de les perles de l'imperi, el patxà Mohamed Alí governava amb total independència respecte del poder central turc. Als Balcans els otomans havien estat la potència dominant des de feia quasi tres centúries però el progressiu avanç cap al Sud-Est de l'Imperi Austríac i els cada cop més importants interessos comercials de francesos i anglesos a l'Orient europeu amenacen cada cop més el predomini otomà. A més a més, Rússia cobdiciava estendre la seva influència fins al Bòsfor. Aquests interessos imperialistes units a l'extensió de les idees liberals i nacionalistes ajudaren en gran mesura al moviment nacional grec; la comunitat grega a la ciutat d'Odessa (Rússia) hi jugà un paper molt destacat mitjançant una poderosa societat cultural comandada per un general del tsar. La Philiki Etaria, com era coneguda, va promoure un seguit de revoltes al Pel·loponès que provocaran la guerra entre els russos i els otomans. A partir del 1820 les revoltes sacsegen el sud de Grècia així com un gran número d'illes. Els enfrontaments s'allarguen i acaben amb la intervenció russa del 1828, que envaeix els principats otomans del Danubi. Al Tractat d'Adrianòpolis (1829) s'acorda l'autonomia de Grècia però britànics i francesos, tot aprofitant l'extrema debilitat otomana, convoquen una conferència a Londres (1830) i declaren unilateralment la independència de Grècia. L'imperi otomà no pot fer res més que acceptar-la (1832, veure mapa).
Baix: mapa històric de la progressiva expansió de l'Estat grec des de la seva independència el 1930. (Font: Bonamusa, Francesc, en bibliografia)








Dreta: Elefterios Venizelos, arquitecte de l'Estat grec modern i artífex dels èxits militars que portaren
a l'annexió de Macedònia i altres territoris a les guerres balcàniques (1912-1913). (Font: http://www.britannica.com/)


La lluita grega per la indepèndia va estar envoltada d'un gran romanticisme. Les notícies de massacres otomanes efectuades al llarg del conflicte, el pes de la cultura clàssica grega i el fet que la terra mare de la cultura occidental estigués controlada per un poble d'Orient van fer que un ampli moviment de suport a la causa hel·lena s'estengués per tot el món cultural europeu. Així, lord Byron va lluitar com voluntari en la guerra on mor el 1824. Molts artistes europeus lloen la lluita grega per l'alliberament; el mateix Byron, Shelley, Victor Hugo, Chateaubriand, Lamartine, Delacroix i Pushkin es troben entre ells.
Des del moment de la seva independència, Grècia manté una actitud expansionista i hostil cap a l'Imperi otomà. Vàries campanyes d'insurrecció de la població grega es succeeixen a l'Epir, Tessàlia i Macedònia, amb resultats diversos. Però no és fins el 1881 que Grècia s'annexiona la Tessàlia. Després d'aquest èxit l'hostilitat cap als otomans augmenta i el 1896 s'inicia una nova guerra contra els otomans. En aquesta ocasió només la intervenció occidental salva els grecs de l'anorreament total. Amb la progressiva independència de Grècia (1832), Montenegro (1876), Bòsnia, Sèrbia i Bulgària (1878) el trencaclosques dels Balcans es complica. Ara una extensa zona al cor mateix dels Balcans restava en mans otomanes (Albània, que encara no era independent, era italiana de facto), la majoria d'aquest territori correspon a la Macedònia històrica. La seva composició ètnica és un mosaïc de totes les nacions balcàniques i la interpretació d'aquesta barreja fa evidents els interessos que cadascun dels joves estats té en aquesta zona i evidenciant les seves pretensions territorials sobre aquest territori (veure quadre annexe). Així doncs, el futur d'aquesta nació es resoldria a la Guerra dels Balcans: El dia 8 d'octobre de 1912 Montenegro declara la guerra a l'Imperi otomà. Deu dies després se li unirien Sèrbia, Bulgària i Grècia. Al maig de 1913 la victòria de tots plegats sobre la Sublim Porta és rotunda però el repartiment de territoris respecte a Macedònia no satisfà les elits búlgares a la vegada que Sèrbia no aconsegueix la seva tant desitjada sortida al mar. El 29 de juny de 1913 Bulgària declara la guerra a Sèrbia, Grècia, Romania i l'Imperi otomà. Fruit d'aquest conflicte Grècia pot ampliar els seus territoris a la Macedònia incorporant Salònica i la Calcídica, momentàniament sota dominació búlgara. Així és com, a partir del 1913 els territoris dels quals ens ocupem en aquest blog passen a formar part de l'Estat grec.

Les ambicions territorials de serbis, grecs i búlgars pel territori macedoni queden ben paleses en els censos que al tombant del segle XIX aquests governs féren de Macedònia i que reflexen una composició ètnica adient als propis interessos. Aixi, els serbis neguen l'existència del poble macedoni com a tal, adjuntant aquesta població a la minoria sèrbia. Els grecs neguen la presència de búlgars, serbis o albanesos a tota Macedònia mentre que el número de grecs està clarament inflat. Els búlgars, com els serbis, neguen l'existència del poble macedoni com a tal i els consideren ètnicament búlgars. Per últim, el cens alemany, tot i que sembla el més raonable, està lluny de ser massa fiable degut a que sembla improbable la no presència de serbis o búlgars al territori macedoni cap al 1905, encara que fos en petit número. (Font: Darby y otros Breve historia de Yugoslavia. pàg. 145. A Bonamusa, Francesc Pueblos y Naciones en los Balcanes. Siglos XIX-XX.)

Mapa del territori històric de Macedònia. Aquest és el territori que serbis, búlgars i grecs es van repartir després de la Guerra dels Balcans (1912-13). La zona Aegean és a la que correspon aquest treball estudiar mentre que el territori denominat Vardar correspondria a l'actual República de Macedònia (F.Y.R.O.M.). (Font: Oliver, Carles. Macedònia: 3000 anys de conflicte. No publicat)


Bibliografia: Bonamusa, Francesc. Pueblos y Naciones en los Balcanes. Siglos XIX-XX. Editorial Sintesis. Madrid. 1998.
Hobsbawn, Eric. La era de la Revolución 1789-1848. Editorial Crítica. Barcelona. 2005.

10/3/09

Relleu

























Mapa de Grècia pertanyet a l'Institut Geològic de Grècia (IGME) on es mostren els mapes geològics disponibles i la seva numeració.
(http://www.igme.gr/enmain.htm)


CARÀCTERS GENERALS
Abans de centrar-nos en el relleu més pròpiament macedoni, cal fer esment del conjunt grec del qual forma part, ja que el medi físic de la regió s'inscriu dintre d'unitats més extenses que l'originen i li donen forma.
Grècia és un país muntanyós, on la complexitat de l'estructura geològica es reflecteix en una gran fragmentació del relleu, que és format per massissos i sistemes muntanyosos que tanquen nombroses conques interiors.
Gairebé la meitat del territori és per damunt dels 500 m, bé que les muntanyes són relativament poc altes i cap dels cims no assoleix els 3 000 m (l'Olimp, l'altitud màxima del país, té 2 918 m). A Grècia hom pot distingir diverses regions: la septentrional, la central, la meridional i la insular. La Grècia septentrional és formada per Macedònia, Tràcia i l'Epir. Macedònia, continuació de la Macedònia iugoslava, és la més important; s'estén a l'W del Nestos fins a les muntanyes del Pindos i constitueix una regió de relleu molt fragmentat, predominantment tabular i format per materials metamòrfics i cristal·lins, on abunden els escarpaments de falla i les conques d'enfonsament, algunes de les quals són ocupades per llacs.
A l'E de Macedònia hi ha la Tràcia grega, que constitueix l'extrem nord-est del país: s'estén entre les valls del Nestos i de l'Hebros (Marica), que és fronterer amb Turquia, i és formada per una plana litoral sobre la qual s'aixequen els contraforts meridionals del Ròdope, que assoleixen altituds no superiors als 1 500 m i entre els quals s'obre el Nestos, que hi forma profundes gorges. L'W, on hi ha l'Epir, arran de la mar Jònica, és accidentat per les serralades dinàriques, que voregen aquesta mar en direcció NW-SE, de les quals destaca la del Pindos, la més important de Grècia; formades per materials calcaris, s'hi ha desenvolupat un relleu de tipus càrstic. La Grècia central, formada per Tessàlia, Etòlia i Beòcia, és la continuació del mateix tipus de relleu que la resta del país (massissos, serralades, conques inferiors i petites planes). Participa també de les serralades dinàriques, però ací aquestes canvien de direcció i van d'W a E, la qual cosa determina la direcció de la xarxa fluvial de l'Akheloos. El relleu de Tessàlia és tabular, com el de Macedònia, car estructuralment forma part del N. És en aquesta regió on hi ha la plana més gran de Grècia, la qual s'estén a l'E del Pindos fins a les serralades orientals, on s'aixeca l'Olimp. La península del Peloponès forma la Grècia meridional, que, bé que separada pel golf de Corint, morfològicament i geològicament és una continuació dels relleus calcaris dinàrics. Les muntanyes del Peloponès, entre les quals es destaquen el Párnōn i el Taíget, es ramifiquen cap al S i formen apèndixs peninsulars, entre els quals s'obren els golfs de Messènia, de Lacònia i de Nàuplia. L'istme de Corint, tallat pel canal del mateix nom, uneix el Peloponès a l'Àtica. La Grècia insular és formada per les illes jòniques (Corfú, Cefalònia, Zacint i Lèucada) i les de la mar Egea (les Espòrades, Creta i les Cíclades), aquestes últimes resultat de l'enfonsament d'un antic massís, del qual són vestigi, i hi són freqüents els moviments sísmics. El litoral grec, tant al continent com a les illes, es caracteritza per una costa extraordinàriament retallada. Fora de l'extrem nord-oest de Macedònia, no hi ha cap punt de Grècia distant de la costa més de 75 km. Hi són nombrosos els golfs profunds i les penínsules estretes i allargades, que cauen sobre la mar i formen alts promontoris.
A Grècia, en general, es dintigueixen de N a S en franjes paral.leles, que tenen un continu a les illes. El més destacat del relleu és la distinció entre una part occidental relativament jove i una oriental vella. cristalina. Ambdues es troben superposades a la península del Peloponès. A la part occidental destaca la cordillera dels Pindo, que al igual que els Apenins a Itàlia, fa de columna vertebral del país, extenent-se de NO a SE, passant al Peloponès i continuant fins a l'extrem més meridional, al cap Maléas. Constitueix tanmateix la divisòria d'aigües entre el mar Jònic i l'Adriàtic. Els seus cims principals es troben al nord. El Smolikas, a prop de la frontera amb Albània arriba fins als 2.632 m d'altitud. Està format per materials tous, calcaris i travessat per nombroses valls. La part central del Pindo és força més ampla, amb una estructura de placs molt més simètrics. A l'est, cobert d'alzines, és per on el Pindo s'uneix a l'Otris, cadena muntanyenca més petita, quasi perpendicular a l'anterior. L'Oest es precipita sobre el Jònic a una regió de valls i canyons poc coneguda, on abunden els barrancs i els manantials.
La tectònica més freqüent al Pindo és la de plecs i mants superposats. Als cims, hi existeixen abundants restes de glaciars; cap al S, les falles son molt nombroses i constitueixen grans fosses, com la que dona lloc al golf de Corint. En aquest conjunt, l'erosió fluvial actua formant valls transversals. En altres ocasions, menys habituals, segueixen la disposició de la cordillera. Això motiva que la disposició de la xarxa hidrogràfica sigui força complexa. L'elevació màxima és el Taigeto. Dos blocs cristalins, que tanquen la conca de Tesàlia, parteixen des del Pindo cap a l'est. El més important és l'Olimp, situat al nord, amb la major elevació del país (2.918 m). Separa dues regions gregues: la Macedònia al nord i la Tesàlia al sud. Es prolonga cap al S per la piràmide d'Ossa (1.978 m) i el Pélion, que arriba fins al golf de Bolós. Altre massís, més meridional, és l'Otris, que arriba fins l'illa d'Eubea. Aquests massisos de la Grècia oriental es caracteritzen per estar separats els uns dels altres per fosses tectòniques; estan constituïts per roques calcàries amb tota la gama de formés característiques càrstiques i per formacions cristalines.
Sense cap relació amb el Pindo, al nord del país es situa el Ròdope. Es tracta d'un massís cristalí, semblant als massisos hercinians de l'Europa occidental. Quasi tot ell es troba a Bulgària, però la part més meridional penetra a la Tràcia i la Macedònia gregues, arribant fins a les costes de l'Egeu a la península de Calcídia o Calcídica, a on es bifurca. Arriba fins als 2.000 m al mont Pangeo. La duresa de la seva roca es tradueix en una estructura fallada amb horsts i depressions plenes. Entre les muntanyes, les planes son de dos tipus, conques interiors com les de Tesàlia, Beòcia i Àtica i al.luvials, com les de Macedònia, Tràcia i Etòlia.

per Daniel Rodríguez
Bibliografia:


Birot P. et Dresch J.: La Mediterranée et le Moyen Orient, II, Paris, 1956
Derrueau M.: Europa, Barcelona, 1965
Gottmann J.: Geografia de Europa, Barcelona, 1955
Newbigin M.J.: Europa del Sur, Barcelona, 1952
www.enciclopediacatalana.cat





A l'esquerra, mapa d'edats geològiques de la península balcànica (font: enciclopaedia britannica). A la dreta, maoageològic del conjunt de Grècia i de la part sud dels Balcans on es mostra la composició litològica i l'edat geològica dels diferents materials (font: www.fossiel.net).











A l'esquerra, canviem d'escala i en aquest mapa geològic veiem amb més detall les característiques geològiques d'algunes zones de la Macedònia Central i la Calcídica (font: www.geoscienceworld.org




RELLEU MACEDONI
En general el relleu de Macedònia és una successió de blocs elevats i enfonsats amb una disposició nord-sud o bé NW-SE. La part occidental està dominada per serralades i altes planes i és una zona molt definida pel plegament alpí. Els monts Pindo a l'oest, fronterers amb Albània i l'Epir presenta l'orografia més enfilada i té com una característica definitòria la presència de llacs d'orígen tectònic, com per exemple el llac Kastoriá, també són habituals els fenòmens càrstics.. La part central és la més variada i es defineix per l'alternància de planes, altiplans i muntanyes. Les conques sedimentàries dels cursos baixos dels rius Aliakmon, Axios i Strimon dónen lloc a planes d'aspecte estepari però fèrtils gràcies al regadiu. Entre les conques de l'Axios i del Strimon hi ha una sèrie de terres altes i la costa alterna zones baixes, amb presència d'aiguamolls i estanys, com per exemple el deta de l'Axios amb zones de costa alta a la península de Calcídica. Aquesta península destaca singularment en el conjunt macedoni. Es tracta d'una successió de blocs elevats (penínsules, on destaca una elevació com el Mont Athos) i enfonsats (els golfs situats entre les penínsules), que dónen lloc a una costas abrupta d'acantilatsa. Finalment, a la part oriental fronterera amb la Tràcia. la costa és baixa i poc articulada en comparació amb la Calcídica i l'interior està dominat per les elevaciopns del Ròdopi, massís cristal.lí i més antic que el Pindo i que s'associa a l'orogènia herciniana.





Vista de la ciutat de Kastoriá, situada sobre el llac homònim i que representa el caràcter de muntanya amb llacs propi de la part occidental de la regió (font: www.geographic.org)
TECTÒNICA

La conca oriental del Mediterrani, de la qual forma part el Mar Egeu, és un residu del primer oceà que va estar el Mar de Thetys. Apassiona als geòlegs de totes les especialitats per l'ancianitat deL seu basament i pels movements de les seves nomboses microplaques. La monitorització de les sevess falles els fa predir una successió de catàstrofes majors als seus bords. La línia de sutura entre les plaques en col.lisió — bloc Africano-Àrab amb Euràsia — és diàfana a Calábria, als Apenins, als Alps Dinàrics (Albanie septrentional i l'antiga Iugoslàvia). La col.lisió està marcada entre les Hel.lènides (Albània Meridional, Macedònia, Grècia) i el Pròxim Orient a on es produeix la formació de l'Arc Egeu. Aquestes línies són clarament remarcades per les roques que les composen(basalt...), arrancades a l'escorça oceànica de les plaques en descens a la zona de subducció entre l'Àfrica i Euràsia i empresonades entre els continents sota la forma d'encavalcaments des de la seva col.lisió.











Les tectòniques (www.genista.net)
conques de la Mediterrània i les plaques


Aquest rift oceànic s'ajunta, al sud-oest, als esfonsaments o rifts intracontinentals d'Àfrica de l'est i, al nord-est, al corredor de falles que part del golf d'Aqba, s'ajunta a la Mer Morta, le fossa del Jordà, el llac de Tiberiades, les fosses de la Bekaa i del Ghab a Síria i agafa els contrafots dels Monts Taurus a Turquia per la falle de Llevant. Tenim aquí : els límites entre la placa aràbiga i la placa africana que es troben geològicament soldades, l'explicació del moviment de la placa aràbiga cap al nord-est, de 4 cm/any, al llarg de la falla de la mar Morta i de la forta activitat sísmica d'aquest llarg corredor (Alep a Síria el 1872 : 7,2 — Beyrut al Líban el 1956 : 6 — Israel el 2004 : 5,1), el orígen de la formació de la cadena del Càucas, la placa aràbiga percutint com un punçó que deforma Euràsia i desplaça lateralment l'Iràn i la Turquia al llarg de la falla nord-anatòlica. El mar Roig és, per altra banda, en communicació amb la Mediterrània, pel golf de Suez, poc profond (80 m), a l'extremitat de la qual ha sigut creuat el canal de Suez, de 161 km de llargària i acabat el 1869.












Mapa més detallat on s'observa la interacció entre la placa anatòlica i la microplaca del Egeu (www.genista.net)


La placa turca
Empesa per les plaques africana i aràbiga, la microplaca turca es troba empresonada contra el bord sud de la plaque euroasiàtica i es desplaça al llarg de la falla nord-anatòlica que va del mar Egeu fins l'Iràn. Forma un plec sobre la península anatòlica donant lloc a la formació de la cadena de col.lisió del Càucas de sismicitat remarcabble (Spitak a Arménie el 1988 : 7 — Bam a l'Iràn el 2004 : 6,3). Aquesta és atreta cao l'oest per l'enfonsament progressiu de la placa egea sobre la qual es troba, entre altres, Grècia. És al llarg de la falla nord-anatòlica a on es succeeixen, des de fa seixanta-cinc anys, els majors sismes (Erzincan el 1992 : 7,1 — Izmit el 1999 : 7,4). Aquesta placa es mou per sectors de 100 a 150 km, dos blocs es separen a raó de 2,5 cm per any, o el que és el mateix, 20 vegades més ràpid que les falles actives a França. Les energies acumulades s'alliberen bruscament sobre un bloc i, quanta més llarga és l'espera, més energia s'acumula i més forta és l'alliberament d'energia. Les tensions es desplacen cap a l'oest al mar de Màrmara, i Istanbul es troba des de llavors més amenaçada des de que la falle no s'ha desplaçat des de fa temps a aquesta ciutat.


La microplaca egea

La microplaca egea es situa entre la placa africana i la placa eurasiàtica. En aquests cas, al sud de Creta, a on es troba une dorsal de 200 km d'amplada per 1900 km de llarg, des de l'Apúlia a Itàlia fins Xipre. Al sud d'aquesta dorsal, une plana abisal domina, invaïda pels al.luvions del Nil sobre 100 000 km2.Empenyada cap al nord per l'activitat de la dorsal, le resta de l'escorça oceànica del Tethys circula per subducció sota la placa egea, provocant la formació d'un doble arc insular en direcció nord-oest–sud-est : un extern, sedimentari, non volcànic: Cítera, Creta, Kassos, Karpathos i Rodes. L'altre intern, amb volcans andesítics lligats a la subducció: península de Methana, illes de Poros, Milo, Santorini (erupció cataclísmica l'any 500 a. C., (que va destruïr la civilització minoïca), i Nísiros. Falles dobles nord-oest—sud-est i nord-est—sud-oest formen un damer d'illes de sismiscitat força important.


Per Daniel Rodríguez


Fonts de consulta:




















































9/3/09

Clima

Grècia es situa majorment a la part sudest d’Europa, entre els paral.lels 34 I 42 N i els meridians 19 I 28 E, bordejant la mar Egea, la mar Jònica i el Mediterrani oriental.
El clima a Grècia respon a les característiques del clima mediterrani, amb hiverns entre suaus i freds i relativament plujosos i estius entre càlids i calurosos i secs, amb, generalment moltes hores de sol al llarg de l’any. Una gran varietat de subclimes, dintre del clima mediterrani s’observa en le territori grec. Aquesta varietat és deguda a la topografia (amb una successió de muntanyes al llarg de la part central) que ofereix unes determinades respostes climàtiques a les masses d’aire provinents del Mediterrani central.
En general es passa d’una situació de marcada aridesa a la regió de l’Àtica (la regió on es troba la capital, Atenes) i, en general a les parts orientals (incloent-hi les illes egees i les planes al nord) fins a un clima més humit a les àrees de muntanya del nord i, sobretot a les regions occidentals (costa i illes jòniques).
En termes climatològics, l’any es pot dividir majormant en dues estacions, una estació freda i plujosa des de mitjans d’octubre fins a finals de març i una estació càlida i seca d’abril a setembre.
Durant el primer període els mesos més freds son el gener i el febrer, amb temperaturas mitjanes mínimes que oscil.len entre 5-10ºC a les zones costaneres i entre 0 i 5 ºC a les zones d’interior i més altes, amb els valors més baixos a la part septrentional. L’hivern és l’estació més plujosa gairebé sempre al conjunt de Grècia, degut a la situació d’inestabilitat provocada per la borrasca del Mediterrani oriental, encara que els dies grisos no son tan habituals com en altres hiverns d’altres zones del món, ja que es sol produïr uina alternancia de dies de forta pluja, soviet interrompputs per dies assolellats, que ja es coneixien a l’antigüitat com els dies d’Alkyon. L’hivern, pel que respecta a les temperaturas és temperat a les illes egees i jòniques i pot arribar a ser fred a les regions del nord i de l’est de Grècia.
A l’estiu, domina una situació d’estabilitat anticiclònica, amb cels molt clars i precipitació molt eixuta. De tant en tant es produeixen intervals de plujes fortes, en forma de tormentes d’estiu intenses però de petita durada, que afecten sobretot a les zones de muntanya, especialment les orientades cap a la mar jònica, que reben masses d’aire provinents de l’oest. Els períodes més càlids solen ser els deu últims dies de juliol i la primera setmana d’agost, amb rangs de temperatura que oscil.len entre els 29 i els 35 ºC, donant lloc, degut a la marcada sequera estival a la major part del territori a un acusat déficit hídric. Les brises marines a la costa i les illes i un vent del nord que afecta a les illes egees, conegut com Etesios, poden refrescar l’ambient a les zones litorals.


EL CLIMA DE MACEDÒNIA
En aquest document extret del Hellenic National Meteorological Service podem observar els trets climàtics de Salònica, la ciutat més important de la regió i a més es poden observar també els climogrames d'altres localitats significatives com Kavala, de característiques similars, encara que amb una aridesa més marcada i les localitats de clima més continental com Kozani, localitat interior a la Macedònia Occidental situada a més altitud o Florina, també a la Macedònia Occidental, a una altitud similar, però situada més a l'oest i més plujosa. Tots els climogrames prenen com a referència el període de temps 1959-1997.La ciutat de Salònica és una ciutat costanera, ubicada a una latitud semblant a la de les nostre ciutats mediterrànies i el seu clima és clarament mediterrani encara que amb alguns aspectes continentals. També la ciutat costanera de Kavala mostra trets similars, encara que amb una tendència a l'aridesa estival encara més marcada i uns hivers més suaus, degut a la protecció que presten les eztribacions dels monts Ròdopi. mentre que Salònica resta més exposada a l'entrada de masses d'aire fred del nord degut a l'orientació N-S de la plana de l'Axios. En contrast les dues localitats de la macedònia occidental, situades a l'interior i a més altitud, mostren unes temperatures més baixes, amb hiverns freds i més pluviositat, especialment a la localitat de Florina. En general, si ens fixem en la forma dels fenòmens, trobarem una sèrie de característiques comunes: Temperatures contrastades entre hivern i estiu. sobretot a les localitats interiors. estius molt calurosos i amb un període de sequera força prolongat i uns màxims pluviomètrics entre finals de la tardos i principis de l'hivern. En el cas de Kavala i Salònica podem observar estius molt calurosos, amb mitjanes superiors als 26 ºC al juliol i a l'agost, la qiual cosa ens diu que les mitjanes altes superen àmpliament els 30ºC. Les mitjanes hivernals es troben entre els 5 i els 8 ºC als mesos més freds i destaca un període de sequera pronunciat, especialment a Kavala (6 mesos). Les localitats d'interior tenen la mateixa altitud, però Florina mostra en general temperatures més baixes, amb hiverns força freds (0,5 ºC al gener) i una major pluviositat, especialmet marcada a l'hivern (destaquen els 86,2 mm del decembre).

Climogrames d'el.laboració pròpia a partir de dades de l'HNMS.

Si voleu observar amb més detall les característiques dels diferents observatoris disponibles a l'HNMS, cliqueu a la direcció web situada a la dreta de l'observatori. En aquests diagrames trobareu informació més acurada, amb mitjanes de les temperatures màximes i mínimes, dies de pluja, humital relativa i direcció i velocitat dels vents dominats.

Salònica: http://www.hnms.gr/hnms/english/climatology/climatology_region_diagrams_html?dr_city=Thessaloniki_Mikra&dr_region=ClimMacedonia_Central

Kavala: http://www.hnms.gr/hnms/english/climatology/climatology_region_diagrams_html?dr_city=Kavala_Chryssoupoli

Kozani: http://www.hnms.gr/hnms/english/climatology/climatology_region_diagrams_html?dr_city=Kozani&dr_region=ClimMacedonia_Western

Flórina: http://www.hnms.gr/hnms/english/climatology/climatology_region_diagrams_html?dr_city=Florina&dr_region=ClimMacedonia_Western

8/3/09

Hidrografia






Vista d'una església ortodoxa enfonsada per les aigües de l'embassament
Kerkini, al Riu Strimonas. (Foto: http://www.panoramio.com/)



Caracters generals

La xarxa hidrogràfica de la Macedònia grega és força complexa. Tot i que trobem que bona part del territori pertany a quatre conques principals (Aliakmon, Axiós, Strimonas i Néstos d'Oest a Est), aquest territori compta amb més d'una vintena de conques fluvials independents (no tributàries de cap altre riu), que vessant les seves aigües al mar. Aquests rius acostumen a ser poc cabalosos. Degut al clima mediterrani imperant a les zones més costaneres de Macedònia i tenint en compte que aquests rius acostumen a ser de curt recorregut és normal que el nivell d'aigua que aquests transporten en vegin influenciats per una sequera estival mentre que a la primavera i a la tardor aquests rius així com diferents torrents o rierols puguin presentar episodis de caracter torrencial. Un bon exemple ens el dóna el Riu Galikos, de 65 qm de llargada i que véssa les seves aigües a tocar de Salònica. En canvi, els quatres grans rius esmentats (Haliacmón, Axiós, Strimonas i Néstos) presenten un règim bastant diferents. Tots quatre rius presenten cursos alts en zones d'alta muntanya, ja sia dins de les fronteres gregues, a la República macedònia o a la búlgara i, per tant, presenten cabal més o menys regulars. El règim d'aquests rius és pluvionival, assolint els seus màxims nivells d'aigua a la primavera, quan les altes muntanyes de la zona comencen el desglaç. Aquests episodis de desglaç junt a l'època de pluges primaverals poden provocar importants avingudes d'aigua, sobretot en el cas dels rius Strimonas i Néstos. L'existència de grans massissos de caracter calcari a la part alta de la conca del Riu Haliacmón fa que el cabal d'aquest sigui molt important al llarg de tot l'any, fent-lo a la vegada poc avesat a grans avingudes d'aigua.
La dificil orografia dels Balcans condiciona la seva xarxa fluvial complexa. La Macedònia grega n'és un bon exemple. És per això que ens centrarem en els principals rius de la regió i, per qüestions d'espai, haurem de deixar de banda a tot una multitud de rius i rieres que conformen una molt extensa xarxa hidrogràfica. Seguint la tradició hispànica ens aproparem a la hidrografia de la Macedònia grega tot estudiant les seves conques hidrogràfiques més importants que, d'Oest a Est, són:


  • Conca del Riu Haliacmón o Aliakmón

  • Conca del Riu Axiós

  • Conca del Riu Strimonas

Riu Haliacmón o Aliakmón


El riu Haliacmón és, amb una llargada de 297 quilòmetres, el riu més llarg que transcorre íntedrament dins del territori grec. La seva conca abarca fins a 5.630 qm2. Neixent a la Serralada Grámmos, a l'est de la Cordillera del Pindus i a tocar de la frontera amb Albània, el Riu Aliákmon flueix cap al Sud-est tot travessant amples valls. Després de rebre les aigües procedents del Llac Kastoria, continua el seu recorregut confinat per estretes gorges al llarg de bona part del seu curs mitjà. Alguns dels seus principals afluents són els rius Pramorítsa i el Venétikos. El riu irriga part de la plana de Salònica, on aparentment era navegable amb petits baixells fins a l'Edat Mitjana. Finalment desemboca al Golf Termàic, on forma una gran zona humida deltaica junt amb els Rius Loudias i Axiós. La seva màxima amplada és de 12 metres encara que aquesta varia en funció de la composició geològica de les terres que travessa. Antigament anomenat pel seu nom macedoni (Bistrítsa), l'Aliakmon a servit al llarg de la història com a una línia de defensa natural contra els invasors procedents del nord. El cas més recent el tenim al 1941 al llarg de la Segona Guerra Mundial, quan una brigada novazelandesa fou capaç de bandejar les forces invasores alemanyes que miraven d'envair el Sud de Grècia.
Haliacmón és molt important també ja que de la seva conca depén l'abastiment d'aigua Salònica (capital de la regió grega de Macedònia)mitjançant un sistema d'embasaments. El més important d'ells és el gran llac artificial Polyfytos; data del 1975 i submergeix sota les aigües una superfície de 74 qm2. Aquesta obra hidràulica, a banda d'una barrera infranquejable per al trànsit fluvial, és també una important central hidroèlectrica i pertany a l'empresa pública d'electricitat (DEI). Aquest sistema de pantans permet d'avastir d'aigua la zona urbana de Salònica i, a més a més, proveïr d'aigua a totes les comunitats de regants de la plana. Efectivament, a la plana de Salònica existeix fins a 77.400 ha de regadius organitzades en 32 comunitats de regants. Fins a un total de 22 d'aquestes empren l'aigua del Riu Aliakmon per regar mentre que les altres 10 s'abasteixen de l'aigua del Riu Aixós.


Delta de l'Haliacmón



El Delta del riu Haliacmón ocupa una superfície de 33.000 hectàrees i, conjuntat amb els deltes del riu Axiós, Loudias i Galikós, sumen una de les zones humides més extenses d'Europa (més de 50.000 ha), d'un incalculable valor mediambiental i naturalista. Les maresmes de Agathopouli completen els ecosistemes del Delta. Formades pels sediments argilosos arrossegats pel Riu Haliakmón, fent d'aquestes maresmes una de les zones amb més biodiversitat d'aquesta zona deltaica.






Aspecte hivernal d'una zona estuària al Delta de l'Haliacmón. (Font: pieria-tourism.com)




Riu Axiós

El Riu Axiós és el riu més cabalós de Grècia i el més llarg de Macedònia (Former Yugoslavian Republic of Macedonia, F.Y.R.O.M.). Fa 388 quilòmetres de llarg i la seva conca ocupa més de 25.000 qm2. Aquest riu entra en territori grec a prop de Gevgelija i Polikastro. La vall formada al seu pas inclou algunes de les terres més fèrtils del país, a les prefectures de Kilkis i Salònica.
El cabal del riu Axiós ha estat caracteritzat per un època mitjana als 70, un període humit entre el 1980 i el 1985 i llavors un període sec (1986-1994). S'ha enregistrat un descens continuat del cabdal anual entre els anys 1980 i el 1994 que es pot atribuir a l'increment de les necessitats hídriques dels assentaments humans del territori, sia per a irrigació, sia per aigua de boca.






Mapa de la regió balcànica que mostra la conca del Riu Vardar o Axiós. Vardar és el nom que rep el riu a la Macedònia eslava mentre que a Grècia se'l denomina Axiós. També se'l coneix popularment com Vardaris a la Macedònia grega. (Font: National Centre for Marine Reseach)

L'Axiós té un règim pluvionival, amb grans avingudes d'aigua a la primavera coincidint amb el desglaç del mantell nival de les zones muntanyoses de la veïna República de Macedònia. El volum d'aigua transportat pel riu històricament s'estima en 5x109 m3, encara que càculs recents basats en controls mensuals (1997-1998) van revelar un notori descens i l'estimaven en 3x109 m3.





Gràfic que mostra el cabal mitjà del Riu Axiós al seu pas per la ciutat d'Skopje (esquerra) i per la frontera entre l'estat macedoni i el grec (dreta). Pareu atenció en el fort declivi que presenta al llarg de l'últim decenni i que en part és explicable a la major explotació dels recursos hídrics de la conca de l'Axiós en ambdues repúbliques. (Font: National Centre for Marine Reseach)


Delta de l'Axiós


El delta del Riu Axiós, situat a la Macedònia Central, es troba a 7 quilòmetres al Sud de la localitat de Chalastras, a la província de Salònica i és totalment de propietat pública. Es tracta d'un delta costaner amb sistema geomorfològic complexe, amb moltes ramificacions del cabal del riu. Els sòls que es troben a la zona són, en general, de composició mitjana i per localització, especialment a les àrees costaneres, de fang inclus argilosos, amb poca capacitat de drenatge i problemes de patogenicitat (salinitat, alcalinitat) especialment a la zona més propera al mar. Al Delta de l'Axiós l'aigua dolça "lluita" amb l'aigua salada del mar per assolir el predomini final.













Dues vistes de la zona deltaïca del riu Axios. A l'imatge de l'esquerra s'observa un fotomontatge amb diferents panoràmiques dels paidatges d'aigua que tant s'associen als sistemes deltaïcs, mentre que a l'imatge de la dreta tenim una bandada de flamencs (Phoenicopterus ruber), un dels emblemes del Parc del Delta.(font:www.terresdeau-eu)

A la desembocadura del riu Axiós es forma un delta de 22.000 hectàrees de superfície. A tota la zona desemboquen també els rius Loudias, Aliakmonas i Gallikos, que juntament amb les salines Kitrous formen un conjunt d'ecosistemes acuàtic de gran superfície i importància, el qual està protegit pels Convenis de Ramsar y Βerna per a la protecció de les zones humides i els moviments dels ocells migratoris. Més concretament, el sistema del delta s'extén a la costa oest del Golf Termàic, entre els municipis de Salònica, Imathía i Piería i ocupa una extensió d'unes 22.000 hectàrees, on podem trobar un mosaïc de llacunes salobroses, pastures salines, extensos fangars, maresmes dolces i salades, zones pantanoses i dunes, tot plegat amb una rica vegetació i extensos cultius. El clima de la zona és mediterrani, amb una temperatura mitjana anual de 23οC al juliol i de 3,5οC al gener i amb una mitjana anual de precipitació de 440 milímetres, principalment concentrada a la tardor i a l'hivern.
El Delta del riu Axiós, essent una de les zones humides més importants de Grècia, trobem multitud d'ecosistemes en funció de la quantitat d'aigua i de la salinitat de cada biòtop. En aquest espai natural s'han catalogat 500 espècies vegetals fins al moment. Especialment important per la seva biodiversitat són els canyissars, dominats per Phragmites australis, Bolboschoenus maritimus i Typha latifolia. Els canyissars ocupen tant aigües corrents com estancades amb variacions de profuditat depenent de l'època de l'any així com ribes de llacunes i basses artificials. També podem trobar importants canyissars a les ribes del Riu Loudias. Comunitats de vegetació subaquàtica (Potamogeton spp., Myriophyllum spicatum, Ceratophyllum spp., etc.) les trobem a canals, camps de conreu d'arròs i llacunes d'aigüa dolça, siguin aquestes d'origen natural o artificial. Riques colònies de musclos colonitzen les aigües del Golf Termàic a una fondària d'entre 1 i 10 metres. La riquesa natural del Delta del Axiós inclou també altres hàbitats de caràcter prioritari a nivell europeru com zones intermareals de caracter sorrenc, estuaris, bancs de sorra coberts pel mar de forma intermitent, llacunes, grans entrades de mar i badies, vegetació de maresma caracter anual, prats de salicòrnia, formacions de Juncetalia martimi, garrigues halòfiles mediterrànies (Arthrocnemetalia fructicosae), llacs de caracter eutròfic amb vegetació de tipus Magnopotamion o Hydrocharition, rius de règim mediterrani amb boscos de ribera del gènere Salix (salzes) i Populus alba, zones d'herbes altes mediterrpanies amb ullals aixó com dunes mòbils amb presència d'Ammophila arenaria.


Riu Strimonas

El Riu Strimonas (Greek: Στρυμόνας /stri'monas/Bulgarian: Струма) neix a les muntanyes Vitosha, a Bulgària i, després de 290 qm de recorregut desemboca al Mar Egeu, a la prefectura grega de Serres.
La conca del Riu Strimonas és, com en el cas del Riu Axiós, transfronterera. Un 50% de la mateixa correspon a Bulgària, un 36.5% a Grècia, un 9.5% a la República de Macedònia i el 4% restant a Sèrbia. La part grega cobreix un àrea de 6.472 qm2 i constitueix una de les principals conques de l'11è districte d'aigua de Grècia, segons la Llei 1739/87. El Riu Strimonas així com l'embassament Kerkini al mateix riu, són les principals mases d'aigua superficials de la conca i tenen un paper fonamental en la recàrrega dels aqüífers.






Mapa que ens mostra el Districte 11è d'Aigües de Grècia. En color verd apareix la conca del Riu Strimonas.
Cal destacar la gran quantitat de canals existents a la plana de Serres. (Font: http://www.ekby.gr/)

Al riu Strimonas trobem l'embassament Kerkini que fóu construit entre el 1933 i el 1936 com a protecció per tal d'acabar amb les avingudes d'aigua al curs baix del riu, encara que poc temps després de la seva construcció aquesta reserva d'aigua començà a ser utilitzada per a irrigar camps de conreu. Al llarg de les últimes dècades un ecosistema acuàtic de gran vàlua s'ha desenvolupat als seus marges el que l'ha valgut la protecció de la legislació europea i ésser inclós dins del Conveni Ramsar per a la protecció de zones humides d'especial interés per a les aus migrants entre Europa i Àfrica. Des de la tardor a la primavera, quan el riu Strimonas assoleix els seus màxims anuals, la totalitat d'aquest cabal d'aigua s'acumula a l'embassament Kerkini, just passada la frontera entre Grècia i Bulgària. El resultat és la sedimentació excessiva dins de l'embassament, el que causa un increment del nivell de l'aigua al llac a la vegada que redueix la seva capacitat d'enmagatzematge.



Vista del Llac Kerkini. (Foto: http://www.panoramio.www/)




Evolució del números d'hectàrees de regadiu a la plana de Serres. Des del 1950 s'han irrigat fins a 78.000 noves hectàrees. (Font: http://www.ekby.gr/)


Aigües abaix de l'embassament el riu Strimonas creua la una gran plana al llarg de 77 quilòmetres per a desembocar al Golf Strimocos on alimenta uns remarcables ecosistemes costaners que són molt importants per a la indústria pesquera i el turisme, així com per la seva biodiversitat. Les activitats agrícoles de la Plana de Séres, les quals constitueixen la principal amenaça per a l'equilibri de les mases d'aigua i els aqüífers de la conca, es concentren a la part baixa de la mateixa (elevacions inferiors a 100 m) amb unes 100.000 hectàrees de terres conreables que són abastides d'aigua mitjançant una densa xarxa de canals i sèquies. El Land Reclamation Service of Serres (DEB-S) és l'agència encarregada de la gestió de l'aigua a la zona conreable. El Riu Strimonas és el principal aportador d'aigua de la plana. De les 100.000 hectàrees conreables 84.500 ha corresponen a regadiu. D'aquestes, 54.500 ha (64.5% del total de l'àrea irrigada) reben l'aigua directament del Riu Strimonas o de l'embassament Kerkini mentre que les altres 30.000 ha la reben d'altres surgències naturals o mitjançant bombes d'aigua (que s'extreu dels aqüífers).


Bibliografia: http://www.britannica.com/, www.cs.iia.cnr.it, http://www.ekby.gr/, http://www.minenv.gr/, http://www.terresdeau.eu/,



Biogeografia


CARACTERÍSTIQUES GENERALS


Geogràficament, Grècia pertany a les regions dels Sud-Oest d'Europa i a al Mediterrani Oriental. La trobem a l'encreuament de tres continents; Europa, Àsia i Àfrica.La seva geomorfologia és diversa. Grècia és, abans de tot, un país muntanyós, amb un setanta per cent del seu territori covert de muntanyes. Té una línia de costa molt llarga i tota plena de penínsules i illes. El clima és marcadament influenciat per una combinació de la seva geografia i la seva geomorfologia. És, a grans trets, un clima Mediterrani amb hiverns plujosos i estius secs. A Macedònia trobem des de tipus de clima semi-àrid fins a tipus de clima continental humit de les Muntanyes Rodopi, a tocar de la frontera amb Bulgària.Aquest mosaïc de micro climes es reflecteix en la presència de una flora i fauna molt diversa, amb una gran varietat d'ecosistemes. La flora de Macedònia està composada d'elements Mediterranis, Centraleuropeus i Caspioiranís. Més de 6.000 espècies de plantes han estat esmentades per al conjunt de l'Estat grec amb un alt grau d'endemismes en comparació amb el tamany del país, degut al caracter isolat de bona part de les seves zones muntanyoses. A Europa, un major número d'espècies només s'ha trobar a la Península Ibèrica, on la flora també inclou les espècies de caracter Atlàntic, a més d'una molt més gran superfície.La fauna presenta una rica varietat d'espècies europees, asiàtiques i africanes, incloent un considerable número d'espècies endèmiques. La varietat de peixos d'aigua dolça és una de les més riques d'Europa: 107 espèces, dels quals 37 són endèmics. L'herpetofauna és també una de les més riques del continent, amb 18 espècies d'amfibis i 59 de rèptils. A tota Grècia nidifiquen fins a 240 espècies d'ocells i fins a un total de 407 utilitzen de forma regular el seu territori. Els mamífers inclouen fins a 116 espècies, dels quals 57 són a la llista del IUCN (http://www.uicn.org/) d'espècies amenaçades. Finalment, el número d'espècies d'invertebrats ha estat estimat en 25.000, un número molt gran per un país tant petit.Val a dir que el territori de la Macedònia grega, com a la resta de l'Estat, és un dels territoris del planeta on la mà de l'home ha actuat sobre el paisatge des de més antic. Tot i això, val a dir que bona part dels ecosistemes presents al territori que aquí estudiem mantenen un equilibri ecològic envejable, sobretot si els comparem amb els d'altres països "industrialitzats".



COMUNITATS VEGETALS I FLORA


La vegetació d'aquesta àmplia zona de l'Estat grec es caracteritza per una àmplia varietat. L'existència d'una gran amplitud edàfica i altimètrica obren les portes a una gran diversitat d'ambients. A les zones més mediterrànies, caracteritzades per l'existència d'un estrés hídric més o menys perllongat així com per un creixement vegetatiu que s'estén al llarg de tot l'any, trobem comunitats vegetals perfectament adaptades a aquest tipus d'ambients. Aquí trobem l'ecoregió de boscos mixtos escleròfils de l'Egeu i l'Oest de Turquia, caracteritzats per garrigues perennifòlies formades per l'arboç (Arbutus unedo), A. andrachne, la ginesta (Spartium junceum) i llorer (Laurus nobilis) i dominades pel pí blanc oriental (Pinus brutia). També trobem en aquests ambients les formacions baixes de màquia dominades per àmplies extensions de garric (Quercus coccifera) que poden assolir fins a més de dos metres d'alçària. A una altimetria més elevada o amb un clima de traces més continentals trobem matorrals arborescents de càdec (Juniperus oxycedrus) i a les zones amb més humitat apareixen formacions de boix (Buxus sempervirens), comuns en vessants calcaris (Berberidion p.). A les zones kàrstiques dominen associacions herbàcies com (Alysso-Sedion albi). A baixa alçada les formacions boscoses estan dominades per boscos similars a les debeses (Sclerophyllae) amb sureres (Quercus suber) i alzines (Q.ilex), encara que aquestes formacions han estat en molts casos substituïdes per pinedes de repoblació (Pinus brutia, Pinus pinea).





Mapa de distribució de l'Abies borisii-regis i d'A. cephalonica al Sud dels Balcans en base a quadrícula UTM 50km x 50km. S'ha de notar que mentre Abies cephalonica té una distribució molt més escassa a l'àrea d'estudi (només és present al Massís del Mont Olimp, el Sud del Pindos i la Calcídica), l'altre espècie d'avet present a la zona, A. borisii-regis és una espècie molt més estessa pel territori, formant extenses avetoses als Pindos, als Rodopi a moltes altres zones muntanyoses de la Macedònia grega.

Als nombrosos massissos muntanyosos trobem extensos boscos. A la zona més oriental de Macedònia, als vessants del Pindos trobem extensos boscos d'Abies borisii-regis, Abies cephalonica així com comunitats típiques de la mitja muntanya com Asperulo-Fagetum i Luzulo-Fagetum on el faig (Fagus silvatica) és l'arbre dominant. A tota la zona fronterera amb Macedònia (República de) i Bulgària trobem importants boscos de faig (Fagus silvatica) així com importants extensions de castanyers (Castanea sativa), ambdós boscos amb una importància comercial molt elevada. Els boscos de ribera de la zona inclouen galeries de salzes (Salix alba) i àlbers (Populus alba) i no és dificil trobar boscos al·luvials dominades pel vern (Alnion glutinoso-incanae), encara que de forma més residual.
A la Calcídica, les seves particulars condicions edàfiques i climatològiques ens permeten trobar també formacions boscoses dominades per càrpinus oriental (Carpinus duinensis), l'òstria (Ostrya carpinifolia), Tilia tomentosa, Acer campestre, Acer pseudoplatanus, Rhus coriaria etc. A més, algunes d'aquestes formacions es barregen amb paisatges de debesa (Quercus ilex, Q. suber), castanyedes (Castanea sativa) i boscos hel·lènics de faig (Fagus sylvatica) amb Abies borisii-regis, roure d'Hongria (Quercus frainetto), teix (Taxus baccata) o pí de Palla's (Pinus nigra pallasiana). A la zona fronterera amb Bulgària (massisos Órvilos i Rodópi) abundant les associacions de fagedes acidofíliques (Luzulo-Fagetum) i neutrofíliques (Asperulo-Fagetum).


links:http://www.eoearth.org/article/Aegean_and_Western_Turkey_sclerophyllous_and_mixed_forests

Bibliografia: http://www.conifers.org/, http://www.eoearth.com/, http://www.minenv.gr/



ESPAIS NATURALS

El territori que estudiem té una gran varietat d'espais naturals de gran singularitat. Per tal de presservar aquest patrimoni el govern grec protegeix tot un seguit de zones amb diferents graus de protecció. Destaquem per exemple les 33 IBA (Important Bird Areas) que han d'acabar integrant-se en la xarxar NATURA 2000 d'espais protegits a nivell europeu. L'objectiu d'aquesta xarxa d'espais protegits és presservar tots els ecosistemes presents a cadascun dels països membres així com les espècies més significatives que hi habiten en ells. Les IBAs són una eina molt important per a fixar les àrees a protegir ja que és el grup de vertebrats més diversificat i ben conegut a nivell europeu a la vegada que són emprades com a bioindicadors de la qualitat ambiental a tot Europa.Mont Olimp



Mont Olimp


El Mont Olimp és una muntanya mítica. Al llarg de segles, els antics habitants de la Península grega cregueren que aquestes muntanyes, permanentment envoltades de boires, eren la casa dels Déus. Administrativament, el massís es troba a cavall entre les regions gregues de Macedònia i Tessàlia. El massís consisteix principalment en calcàries i marbres del triàsic superior (vessant orientals 200-2000m), del paleocè i del cretàcic (vessants occidental i meridional, 1200-2000m) i del juràsic (falca superior del cim Mítikas, 2000-2917m). La varietat de microclimes és la responsable de la inversió de les zones de vegetació i de l'anarquia de la distribució vegetal al massís. El Mont Olimp té el límit de bosc més alt del continent europeu (Pinus heldreichii a 2500m). El Parc Nacional fou establert el 1938. Actualment cobreix una extensió de 7.150 hectàrees que sumada a la zona de pre-parc afecta a un àrea de 17.420 hectàrees. Actualment és també Reserva de la Biosfera, sota protecció de la UNESCO.
Entre les comunitats vegetals més destacables del Mont Olimp trobem; brugueres amb gatosa (Erico-Ulex) endèmiques del Mediterrani, formacions de boix (Buxus sempervirens) a vessants calcàrees (Berberidion p.), garrics amb llorer (Laurus nobilis), prats alpins calcaris, prats esteparis, prats subcontinentals esteparis, Nardus grasslands a substrats silicis, matollars humits mediterranis (Molinio-Holoschoenion), fagedes amb alzines i teixos (Taxus sp.) rics en epífits (Ilici-Fagion), fagedes calcàrees (Cephalanthero-Fagion), rambles amb associacions de tells Tilio-Acerion, fagedes hel·lèniques amb Abies borisii-regis, boscos de ribera com salzedes (Salix alba) i alberedes (Populus alba), boscos de plàtan oriental (Platanion orientalis) i boscos de pins mediterranis amb pins Mesoegeus endèmics com Pinus mugo i Pinus leucodermis.


Llac Prespa
en construcció


Bibliografia: http://www.conifers.org/, http://www.minenv.gr/, http://www.pieria-tourism.gr/,


FAUNA


Com la flora, la fauna de la regió grega de Macedònia també la trobem influenciada per elements Mediterranis, Centreeuropeus i Caspio-iranís. Trobem a la Macedònia grega fins a 33 espècies de rèptils, animals termòfils que troben en les comunitats escleròfiles abundants indrets trobar recer i aliment. Entre totes aquestes trobem algunes espècies clarament mediterrànies com la tortuga de faldons (Testudo marginata), d'altres de caracter centreeuropeu com l'escurçó europeu (Vipera verus) i altres més orientals com és el cas de la serp mossegadora (Hierophis caspius).





Una Serp d'Esculapi (Zamenis longissima) adulta. (Foto: Carles Oliver), espècie comú a les comunitats escleròfiles dominades pel pí blanc oriental (Pinus brutia) de la Macedònia grega.





Tortuga de faldons (Testudo marginata) fotografiada a la Tessàlia. La Macedònia grega és la única regió europea amb poblacions de les tres espècies de tortuga terrestres presents a Europa, sempre associades a formacions de garriga o boscos de pí blanc oriental (Pinus brutia). A més d'aquesta espècie també trobem la tortuga mora (Testudo graeca) i la tortuga mediterrània (Testudo hernanni). Foto: Carles Oliver.

Llargardaix dels Balcans (Lacerta trilineata) fotografiat al Pel·loponès. Espècie endèmica de la regió balcànica comú a la Macedònia grega. (Foto: Carles Oliver).






links:http://www.birdlife.org/datazone/species/BirdsInEuropeII/BiE2004Sp3809.pdf

Bibliografia: http://www.minenv.gr/, http://www.ornithologiki.gr/, http://www.pieria-tourism.gr/,

7/3/09

Biogeografia

Característiques Generals

Geogràficament, Grècia pertany a les regions dels Sud-Oest d'Europa i a al Mediterrani Oriental. La trobem a l'encreuament de tres continents; Europa, Àsia i Àfrica.
La seva geomorfologia és diversa. Grècia és, abans de tot, un país muntanyós, amb un setanta per cent del seu territori covert de muntanyes. Té una línia de costa molt llarga i tota plena de penínsules i illes. El clima és marcadament influenciat per una combinació de la seva geografia i la seva geomorfologia. És, a grans trets, un clima Mediterrani amb hiverns plujosos i estius secs. A Macedònia trobem des de tipus de clima semi-àrid fins a tipus de clima continental humit de les Muntanyes Rodopi, a tocar de la frontera amb Bulgària.
Aquest mosaïc de micro climes es reflecteix en la presència de una flora i fauna molt diversa, amb una gran varietat d'ecosistemes. La flora de Macedònia està composada d'elements Mediterranis, Centraleuropeus i Caspioiranís. Més de 6.000 espècies de plantes han estat esmentades per al conjunt de l'Estat grec amb un alt grau d'endemismes en comparació amb el tamany del país, degut al caracter isolat de bona part de les seves zones muntanyoses. A Europa, un major número d'espècies només s'ha trobar a la Península Ibèrica, on la flora també inclou les espècies de caracter Atlàntic, a més d'una molt més gran superfície.
La fauna presenta una rica varietat d'espècies europees, asiàtiques i africanes, incloent un considerable número d'espècies endèmiques. La varietat de peixos d'aigua dolça és una de les més riques d'Europa: 107 espèces, dels quals 37 són endèmics. L'herpetofauna és també una de les més riques del continent, amb 18 espècies d'amfibis i 59 de rèptils. A tota Grècia nidifiquen fins a 240 espècies d'ocells i fins a un total de 407 utilitzen de forma regular el seu territori. Els mamífers inclouen fins a 116 espècies, dels quals 57 són a la llista del IUCN (http://www.uicn.org/) d'espècies amenaçades. Finalment, el número d'espècies d'invertebrats ha estat estimat en 25.000, un número molt gran per un país tant petit.
Val a dir que el territori de la Macedònia grega, com a la resta de l'Estat, és un dels territoris del planeta on la mà de l'home ha actuat sobre el paisatge des de més antic. Tot i això, val a dir que bona part dels ecosistemes presents al territori que aquí estudiem mantenen un equilibri ecològic envejable, sobretot si els comparem amb els d'altres països "industrialitzats".

Comunitats Vegetals i Vegetació


La vegetació d'aquesta àmplia zona de l'Estat grec es caracteritza per una àmplia varietat. L'existència d'una gran amplitud edàfica i altimètrica obren les portes a una gran diversitat d'ambients. A les zones més mediterrànies, caracteritzades per l'existència d'un estrés hídric més o menys perllongat així com per un creixement vegetatiu que s'estén al llarg de tot l'any, trobem comunitats vegetals perfectament adaptades a aquest tipus d'ambients. Predominen en aquests ambients les formacions baixes de màquia dominades per àmplies extensions de garric (Quercus coccifera) que poden assolir fins a més de dos metres d'alçària. A una altimetria més elevada o amb un clima de traces més continentals trobem matorrals arborescents de càdec (Juniperus oxycedrus) i a les zones amb més humitat apareixen formacions de boix (Buxus sempervirens), comuns en vessants calcaris (Berberidion p.). A les zones kàrstiques dominen associacions herbàcies com (Alysso-Sedion albi). A baixa alçada les formacions boscoses estan dominades per boscos similars a les debeses (Sclerophyllae) amb sureres (Quercus suber) i alzines (Q.ilex), encara que aquestes formacions han estat en molts casos substituïdes per pinedes de repoblació (Pinus brutia, Pinus pinea).
Als nombrosos massissos muntanyosos trobem extensos boscos. A la zona més oriental de Macedònia, als vessants del Pindos trobem extensos boscos d'Abies borisii-regis, Abies cephalonica així com comunitats típiques de la mitja muntanya com Asperulo-Fagetum i Luzulo-Fagetum on el faig (Fagus silvatica) és l'arbre dominant. A tota la zona fronterera amb Macedònia (República de) i Bulgària trobem importants boscos de faig (Fagus silvatica) així com importants extensions de castanyers (Castanea sativa), ambdós boscos amb una importància comercial molt elevada. Els boscos de ribera de la zona inclouen galeries de salzes (Salix alba) i àlbers (Populus alba) i no és dificil trobar boscos al·luvials dominades pel vern (Alnion glutinoso-incanae), encara que de forma més residual.
A la Calcídica, les seves particulars condicions edàfiques i climatològiques ens permeten trobar també formacions boscoses dominades per càrpinus oriental (Carpinus duinensis), l'òstria (Ostrya carpinifolia), Tilia tomentosa, Acer campestre, Acer pseudoplatanus, Rhus coriaria etc. A més, algunes d'aquestes formacions es barregen amb paisatges de debesa (Quercus ilex, Q. suber), castanyedes (Castanea sativa) i boscos hel·lènics de faig (Fagus sylvatica) amb Abies borisii-regis, roure d'Hongria (Quercus frainetto), teix (Taxus baccata) o pí de Palla's (Pinus nigra pallasiana).
A la zona fronterera amb Bulgària (massisos Órvilos i Rodópi) abundant les associacions de fagedes acidofíliques (Luzulo-Fagetum) i neutrofíliques (Asperulo-Fagetum).
ESPAIS NATURALS
El territori que estudiem té una gran varietat d'espais naturals de gran singularitat. Per tal de presservar aquest patrimoni el govern grec protegeix tot un seguit de zones amb diferents graus de protecció. Destaquem per exemple les 33 IBA (Important Bird Areas) que han d'acabar integrant-se en la xarxar NATURA 2000 d'espais protegits a nivell europeu. L'objectiu d'aquesta xarxa d'espais protegits és presservar tots els ecosistemes presents a cadascun dels països membres així com les espècies més significatives que hi habiten en ells. Les IBAs són una eina molt important per a fixar les àrees a protegir ja que és el grup de vertebrats més diversificat i ben conegut a nivell europeu a la vegada que són emprades com a bioindicadors de la qualitat ambiental a tot Europa.
Mont Olimp
El Mont Olimp és una muntanya mítica. Al llarg de segles, els antics habitants de la Península grega cregueren que aquestes muntanyes, permanentment envoltades de boires, eren la casa dels Déus. Administrativament, el massís es troba a cavall entre les regions gregues de Macedònia i Tessàlia. El massís consisteix principalment en calcàries i marbres del triàsic superior (vessant orientals 200-2000m), del paleocè i del cretàcic (vessants occidental i meridional, 1200-2000m) i del juràsic (falca superior del cim Mítikas, 2000-2917m). La varietat de microclimes és la responsable de la inversió de les zones de vegetació i de l'anarquia de la distribució vegetal al massís. El Mont Olimp té el límit de bosc més alt del continent europeu (Pinus heldreichii a 2500m). El Parc Nacional fou establert el 1938. Actualment cobreix una extensió de 7150 hectàrees que sumada a la zona de pre-parc afecta a un àrea de 17.420 hectàrees. Actualment és també Reserva de la Biosfera, sota protecció de la UNESCO.
Entre les comunitats vegetals més destacables del Mont Olimp trobem; brugueres amb gatosa (Erico-Ulex) endèmiques del Mediterrani, formacions de boix (Buxus sempervirens) a vessants calcàrees (Berberidion p.), garrics amb llorer (Laurus nobilis), prats alpins calcaris, prats esteparis, prats subcontinentals esteparis, Nardus grasslands a substrats silicis, matollars humits mediterranis (Molinio-Holoschoenion), fagedes amb alzines i teixos (Taxus) rics en epífits (Ilici-Fagion), fagedes calcàrees (Cephalanthero-Fagion), rambles amb associacions de tells Tilio-Acerion, fagedes hel·lèniques amb Abies borisii-regis, boscos de ribera com salzedes (Salix alba) i alberedes (Populus alba), boscos de plàtan oriental (Platanion orientalis) i boscos de pins mediterranis amb pins Mesoegeus endèmics com Pinus mugo i Pinus Leucodermis.

Llac Prespa
en construcció