Tot i que el territori al que ens dediquem queda fora del nucli de ciutats-estat del qual va irradiar la Grècia clàssica, els textos antics grecs estan farcits de referències a Macedònia. Heròdot, al segle V abans de Crist, explica els detalls de com els perses conqueriren aquest regne. En efecte, el Regne de Macedònia ocupava bona part de l'àrea de que parlem en aquest blog. Per als grecs en temps d'Heròdot era aquest, a l'igual que la Tràcia, un territori bàrbar, que per als grecs només volia dir aquell que no parla grec, sinó un bar-bar-bar inintel·ligible, sense cap atisbe de superioritat racial. Macedònia, com ens relata Heròdot, va ser un territori important al llarg de les guerres Mèdiques, ja que els exèrcits perses comandats per Mardoni van emprar aquest territori com a campament des del qual sotmetre els tracis a l'Est i ostigar els grecs al Sud.El poble macedoni es concentrava llavors a les zones muntanyoses al voltant del Golf Termàic arribant poc més enllà de la Serralada del Pindos. La costa, per contra, estava ocupada per un seguit de petites colònies gregues, principalment aliades d'Atenes (Olint, Metona, Pidna, etc). Aquesta situació començà a canviar a partit de l'adveniment del rei Filip, l'any 359 a.C. El jove rei (només tenia 22 anys) encetà una política d'expansió militar que féu eixamplar ràpidament les fronteres del regne. Aconseguí d'ésser acceptat com a membre de la comunitat grega, pel que ja no seria vist mai més com a un bàrbar. L'ascendent del Regne de Macedònia sobre la política grega fóu tal que el atenès Demòstenes va fer una crida als seus compatriotes per tal d'aturar l'expansió macedònia; són les famoses Filípiques, una obra mestre de l'oratòria. Malauradament per a Demòstenes els atenesos no li van fer cas i la derrota d'Atenes davant de Macedònia a la batalla de Queronea l'any 338 a.C. va possar fí al domini polític i militar que Atenes havia excersit sobre Grècia al llarg de tot el període clàssic. A partir d'aquest moment Atenes serà una alïada de Macedònia en futures guerres de conquesta.
Una gran estàtua eqüestre d'Alexandre el Gran domina el port de Salònica. (Foto: google)
Dos anys després de la batalla de Queronea, el 336 a.C., Filip mor assessinat i el seu fill, Alexandre, pren el poder de l'estat grec més poderós que mai no havia existit. Alexandre va ser educat per Aristòtil, seguint el procés d'hel·lenització impolsat per seu pare. En pocs anys, Alexandre el Gran va esdevenir un mite en conquerir un inmens territori que s'estenia des de la Península grega fins al Riu Indo i des dels Balcans fins a Egipte. No només va derrotar els perses, etern enemic dels grecs, sinó que va estendre la influència de la cultura grega fins al mateix cor d'Àsia. La figura i el llegat d'Alexandre el Gran continua sent motiu de disputa avui dia entre irredentistes dels estats grec i macedoni, que volen fer seu aquest mite d'Occident.
Mapa de l'itinerari que Alexandre el Gran va seguir per arribar a conquerir el seu imperi entre el 334 i el 324 abans de Crist.
L'any 324 a.C. Alexandre el Gran mor d'una sobtada malaltia vírica als 32 anys. Els seus generals es repartiran l'imperi que havien ajudat a crear, rivalitzant entre ells per estendre la seva influència. La creixent debilitat de Macedònia és aprofitada pels romans, que l'any 168 a.C. derroten al reialme en la batalla del Pidna i estableixen aquest territori com una província més de l'Imperi romà.
Bibliografia: Chamoux, François. La Civilización Griega. Les Editions Arthaud. París. 1983.
Demòstenes. Filípica I, en Arengues Volumen I. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1932.
Heròdot. Història. Edicions de la Magrana. Barcelona. 2002.
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
Al llarg de tot el segle XIX es fa ja evident la desintegració de l'Imperi Otomà. A Egipte, una de les perles de l'imperi, el patxà Mohamed Alí governava amb total independència respecte del poder central turc. Als Balcans els otomans havien estat la potència dominant des de feia quasi tres centúries però el progressiu avanç cap al Sud-Est de l'Imperi Austríac i els cada cop més importants interessos comercials de francesos i anglesos a l'Orient europeu amenacen cada cop més el predomini otomà. A més a més, Rússia cobdiciava estendre la seva influència fins al Bòsfor. Aquests interessos imperialistes units a l'extensió de les idees liberals i nacionalistes ajudaren en gran mesura al moviment nacional grec; la comunitat grega a la ciutat d'Odessa (Rússia) hi jugà un paper molt destacat mitjançant una poderosa societat cultural comandada per un general del tsar. La Philiki Etaria, com era coneguda, va promoure un seguit de revoltes al Pel·loponès que provocaran la guerra entre els russos i els otomans. A partir del 1820 les revoltes sacsegen el sud de Grècia així com un gran número d'illes. Els enfrontaments s'allarguen i acaben amb la intervenció russa del 1828, que envaeix els principats otomans del Danubi. Al Tractat d'Adrianòpolis (1829) s'acorda l'autonomia de Grècia però britànics i francesos, tot aprofitant l'extrema debilitat otomana, convoquen una conferència a Londres (1830) i declaren unilateralment la independència de Grècia. L'imperi otomà no pot fer res més que acceptar-la (1832, veure mapa).
Baix: mapa històric de la progressiva expansió de l'Estat grec des de la seva independència el 1930. (Font: Bonamusa, 
Francesc, en bibliografia)
Des del moment de la seva independència, Grècia manté una actitud expansionista i hostil cap a l'Imperi otomà. Vàries campanyes d'insurrecció de la població grega es succeeixen a l'Epir, Tessàlia i Macedònia, amb resultats diversos. Però no és fins el 1881 que Grècia s'annexiona la Tessàlia. Després d'aquest èxit l'hostilitat cap als otomans augmenta i el 1896 s'inicia una nova guerra contra els otomans. En aquesta ocasió només la intervenció occidental salva els grecs de l'anorreament total. Amb la progressiva independència de Grècia (1832), Montenegro (1876), Bòsnia, Sèrbia i Bulgària (1878) el trencaclosques dels Balcans es complica. Ara una extensa zona al cor mateix dels Balcans restava en mans otomanes (Albània, que encara no era independent, era italiana de facto), la majoria d'aquest territori correspon a la Macedònia històrica. La seva composició ètnica és un mosaïc de totes les nacions balcàniques i la interpretació d'aquesta barreja fa evidents els interessos que cadascun dels joves estats té en aquesta zona i evidenciant les seves pretensions territorials sobre aquest territori (veure quadre annexe). Així doncs, el futur d'aquesta nació es resoldria a la Guerra dels Balcans: El dia 8 d'octobre de 1912 Montenegro declara la guerra a l'Imperi otomà. Deu dies després se li unirien Sèrbia, Bulgària i Grècia. Al maig de 1913 la victòria de tots plegats sobre la Sublim Porta és rotunda però el repartiment de territoris respecte a Macedònia no satisfà les elits búlgares a la vegada que Sèrbia no aconsegueix la seva tant desitjada sortida al mar. El 29 de juny de 1913 Bulgària declara la guerra a Sèrbia, Grècia, Romania i l'Imperi otomà. Fruit d'aquest conflicte Grècia pot ampliar els seus territoris a la Macedònia incorporant Salònica i la Calcídica, momentàniament sota dominació búlgara. Així és com, a partir del 1913 els territoris dels quals ens ocupem en aquest bl
og passen a formar part de l'Estat grec.
Mapa del territori històric de Macedònia. Aquest és el territori que serbis, búlgars i grecs es van repartir després de la Guerra dels Balcans (1912-13). La zona Aegean és a la que correspon aquest treball estudiar mentre que el territori denominat Vardar correspondria a l'actual República de Macedònia (F.Y.R.O.M.). (Font: Oliver, Carles. Macedònia: 3000 anys de conflicte. No publicat)
Hobsbawn, Eric. La era de la Revolución 1789-1848. Editorial Crítica. Barcelona. 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada