Vista d'una església ortodoxa enfonsada per les aigües de l'embassament
Caracters generals
La xarxa hidrogràfica de la Macedònia grega és força complexa. Tot i que trobem que bona part del territori pertany a quatre conques principals (Aliakmon, Axiós, Strimonas i Néstos d'Oest a Est), aquest territori compta amb més d'una vintena de conques fluvials independents (no tributàries de cap altre riu), que vessant les seves aigües al mar. Aquests rius acostumen a ser poc cabalosos. Degut al clima mediterrani imperant a les zones més costaneres de Macedònia i tenint en compte que aquests rius acostumen a ser de curt recorregut és normal que el nivell d'aigua que aquests transporten en vegin influenciats per una sequera estival mentre que a la primavera i a la tardor aquests rius així com diferents torrents o rierols puguin presentar episodis de caracter torrencial. Un bon exemple ens el dóna el Riu Galikos, de 65 qm de llargada i que véssa les seves aigües a tocar de Salònica. En canvi, els quatres grans rius esmentats (Haliacmón, Axiós, Strimonas i Néstos) presenten un règim bastant diferents. Tots quatre rius presenten cursos alts en zones d'alta muntanya, ja sia dins de les fronteres gregues, a la República macedònia o a la búlgara i, per tant, presenten cabal més o menys regulars. El règim d'aquests rius és pluvionival, assolint els seus màxims nivells d'aigua a la primavera, quan les altes muntanyes de la zona comencen el desglaç. Aquests episodis de desglaç junt a l'època de pluges primaverals poden provocar importants avingudes d'aigua, sobretot en el cas dels rius Strimonas i Néstos. L'existència de grans massissos de caracter calcari a la part alta de la conca del Riu Haliacmón fa que el cabal d'aquest sigui molt important al llarg de tot l'any, fent-lo a la vegada poc avesat a grans avingudes d'aigua.
La dificil orografia dels Balcans condiciona la seva xarxa fluvial complexa. La Macedònia grega n'és un bon exemple. És per això que ens centrarem en els principals rius de la regió i, per qüestions d'espai, haurem de deixar de banda a tot una multitud de rius i rieres que conformen una molt extensa xarxa hidrogràfica. Seguint la tradició hispànica ens aproparem a la hidrografia de la Macedònia grega tot estudiant les seves conques hidrogràfiques més importants que, d'Oest a Est, són:
- Conca del Riu Haliacmón o Aliakmón
- Conca del Riu Axiós
- Conca del Riu Strimonas
Riu Haliacmón o Aliakmón
El riu Haliacmón és, amb una llargada de 297 quilòmetres, el riu més llarg que transcorre íntedrament dins del territori grec. La seva conca abarca fins a 5.630 qm2. Neixent a la Serralada Grámmos, a l'est de la Cordillera del Pindus i a tocar de la frontera amb Albània, el Riu Aliákmon flueix cap al Sud-est tot travessant amples valls. Després de rebre les aigües procedents del Llac Kastoria, continua el seu recorregut confinat per estretes gorges al llarg de bona part del seu curs mitjà. Alguns dels seus principals afluents són els rius Pramorítsa i el Venétikos. El riu irriga part de la plana de Salònica, on aparentment era navegable amb petits baixells fins a l'Edat Mitjana. Finalment desemboca al Golf Termàic, on forma una gran zona humida deltaica junt amb els Rius Loudias i Axiós. La seva màxima amplada és de 12 metres encara que aquesta varia en funció de la composició geològica de les terres que travessa. Antigament anomenat pel seu nom macedoni (Bistrítsa), l'Aliakmon a servit al llarg de la història com a una línia de defensa natural contra els invasors procedents del nord. El cas més recent el tenim al 1941 al llarg de la Segona Guerra Mundial, quan una brigada novazelandesa fou capaç de bandejar les forces invasores alemanyes que miraven d'envair el Sud de Grècia.
Haliacmón és molt important també ja que de la seva conca depén l'abastiment d'aigua Salònica (capital de la regió grega de Macedònia)mitjançant un sistema d'embasaments. El més important d'ells és el gran llac artificial Polyfytos; data del 1975 i submergeix sota les aigües una superfície de 74 qm2. Aquesta obra hidràulica, a banda d'una barrera infranquejable per al trànsit fluvial, és també una important central hidroèlectrica i pertany a l'empresa pública d'electricitat (DEI). Aquest sistema de pantans permet d'avastir d'aigua la zona urbana de Salònica i, a més a més, proveïr d'aigua a totes les comunitats de regants de la plana. Efectivament, a la plana de Salònica existeix fins a 77.400 ha de regadius organitzades en 32 comunitats de regants. Fins a un total de 22 d'aquestes empren l'aigua del Riu Aliakmon per regar mentre que les altres 10 s'abasteixen de l'aigua del Riu Aixós.
Delta de l'Haliacmón
El Delta del riu Haliacmón ocupa una superfície de 33.000 hectàrees i, conjuntat amb els deltes del riu Axiós, Loudias i Galikós, sumen una de les zones humides més extenses d'Europa (més de 50.000 ha), d'un incalculable valor mediambiental i naturalista. Les maresmes de Agathopouli completen els ecosistemes del Delta. Formades pels sediments argilosos arrossegats pel Riu Haliakmón, fent d'aquestes maresmes una de les zones amb més biodiversitat d'aquesta zona deltaica.
Aspecte hivernal d'una zona estuària al Delta de l'Haliacmón. (Font: pieria-tourism.com)
Riu Axiós
El Riu Axiós és el riu més cabalós de Grècia i el més llarg de Macedònia (Former Yugoslavian Republic of Macedonia, F.Y.R.O.M.). Fa 388 quilòmetres de llarg i la seva conca ocupa més de 25.000 qm2. Aquest riu entra en territori grec a prop de Gevgelija i Polikastro. La vall formada al seu pas inclou algunes de les terres més fèrtils del país, a les prefectures de Kilkis i Salònica.
El cabal del riu Axiós ha estat caracteritzat per un època mitjana als 70, un període humit entre el 1980 i el 1985 i llavors un període sec (1986-1994). S'ha enregistrat un descens continuat del cabdal anual entre els anys 1980 i el 1994 que es pot atribuir a l'increment de les necessitats hídriques dels assentaments humans del territori, sia per a irrigació, sia per aigua de boca.
L'Axiós té un règim pluvionival, amb grans avingudes d'aigua a la primavera coincidint amb el desglaç del mantell nival de les zones muntanyoses de la veïna República de Macedònia. El volum d'aigua transportat pe
l riu històricament s'estima en 5x109 m3, encara que càculs recents basats en controls mensuals (1997-1998) van revelar un notori descens i l'estimaven en 3x109 m3.Gràfic que mostra el cabal mitjà del Riu Axiós al seu pas per la ciutat d'Skopje (esquerra) i per la frontera entre l'estat macedoni i el grec (dreta). Pareu atenció en el fort declivi que presenta al llarg de l'últim decenni i que en part és explicable a la major explotació dels recursos hídrics de la conca de l'Axiós en ambdues repúbliques. (Font: National Centre for Marine Reseach)
Delta de l'Axiós
El delta del Riu Axiós, situat a la Macedònia Central, es troba a 7 quilòmetres al Sud de la localitat de Chalastras, a la província de Salònica i és totalment de propietat pública. Es tracta d'un delta costaner amb sistema geomorfològic complexe, amb moltes ramificacions del cabal del riu. Els sòls que es troben a la zona són, en general, de composició mitjana i per localització, especialment a les àrees costaneres, de fang inclus argilosos, amb poca capacitat de drenatge i problemes de patogenicitat (salinitat, alcalinitat) especialment a la zona més propera al mar. Al Delta de l'Axiós l'aigua dolça "lluita" amb l'aigua salada del mar per assolir el predomini final.
Dues vistes de la zona deltaïca del riu Axios. A l'imatge de l'esquerra s'observa un fotomontatge amb diferents panoràmiques dels paidatges d'aigua que tant s'associen als sistemes deltaïcs, mentre que a l'imatge de la dreta tenim una bandada de flamencs (Phoenicopterus ruber), un dels emblemes del Parc del Delta.(font:www.terresdeau-eu)
A la desembocadura del riu Axiós es forma un delta de 22.000 hectàrees de superfície. A tota la zona desemboquen també els rius Loudias, Aliakmonas i Gallikos, que juntament amb les salines Kitrous formen un conjunt d'ecosistemes acuàtic de gran superfície i importància, el qual està protegit pels Convenis de Ramsar y Βerna per a la protecció de les zones humides i els moviments dels ocells migratoris. Més concretament, el sistema del delta s'extén a la costa oest del Golf Termàic, entre els municipis de Salònica, Imathía i Piería i ocupa una extensió d'unes 22.000 hectàrees, on podem trobar un mosaïc de llacunes salobroses, pastures salines, extensos fangars, maresmes dolces i salades, zones pantanoses i dunes, tot plegat amb una rica vegetació i extensos cultius. El clima de la zona és mediterrani, amb una temperatura mitjana anual de 23οC al juliol i de 3,5οC al gener i amb una mitjana anual de precipitació de 440 milímetres, principalment concentrada a la tardor i a l'hivern.
El Delta del riu Axiós, essent una de les zones humides més importants de Grècia, trobem multitud d'ecosistemes en funció de la quantitat d'aigua i de la salinitat de cada biòtop. En aquest espai natural s'han catalogat 500 espècies vegetals fins al moment. Especialment important per la seva biodiversitat són els canyissars, dominats per Phragmites australis, Bolboschoenus maritimus i Typha latifolia. Els canyissars ocupen tant aigües corrents com estancades amb variacions de profuditat depenent de l'època de l'any així com ribes de llacunes i basses artificials. També podem trobar importants canyissars a les ribes del Riu Loudias. Comunitats de vegetació subaquàtica (Potamogeton spp., Myriophyllum spicatum, Ceratophyllum spp., etc.) les trobem a canals, camps de conreu d'arròs i llacunes d'aigüa dolça, siguin aquestes d'origen natural o artificial. Riques colònies de musclos colonitzen les aigües del Golf Termàic a una fondària d'entre 1 i 10 metres. La riquesa natural del Delta del Axiós inclou també altres hàbitats de caràcter prioritari a nivell europeru com zones intermareals de caracter sorrenc, estuaris, bancs de sorra coberts pel mar de forma intermitent, llacunes, grans entrades de mar i badies, vegetació de maresma caracter anual, prats de salicòrnia, formacions de Juncetalia martimi, garrigues halòfiles mediterrànies (Arthrocnemetalia fructicosae), llacs de caracter eutròfic amb vegetació de tipus Magnopotamion o Hydrocharition, rius de règim mediterrani amb boscos de ribera del gènere Salix (salzes) i Populus alba, zones d'herbes altes mediterrpanies amb ullals aixó com dunes mòbils amb presència d'Ammophila arenaria.
Riu Strimonas
El Riu Strimonas (Greek: Στρυμόνας /stri'monas/Bulgarian: Струма) neix a les muntanyes Vitosha, a Bulgària i, després de 290 qm de recorregut desemboca al Mar Egeu, a la prefectura grega de Serres.
La conca del Riu Strimonas és, com en el cas del Riu Axiós, transfronterera. Un 50% de la mateixa correspon a Bulgària, un 36.5% a Grècia, un 9.5% a la República de Macedònia i el 4% restant a Sèrbia. La part grega cobreix un àrea de 6.472 qm2 i const
itueix una de les principals conques de l'11è districte d'aigua de Grècia, segons la Llei 1739/87. El Riu Strimonas així com l'embassament Kerkini al mateix riu, són les principals mases d'aigua superficials de la conca i tenen un paper fonamental en la recàrrega dels aqüífers.Mapa que ens mostra el Districte 11è d'Aigües de Grècia. En color verd apareix la conca del Riu Strimonas.
Cal destacar la gran quantitat de canals existents a la plana de Serres. (Font: http://www.ekby.gr/)
Al riu Strimonas trobem l'embassament Kerkini que fóu construit entre el 1933 i el 1936 com a protecció per tal d'acabar amb les avingudes d'aigua al curs baix del riu, encara que poc temps després de la seva construcció aquesta reserva d'aigua començà a ser utilitzada per a irrigar camps de conreu. Al llarg de les últimes dècades un ecosistema acuàtic de gran vàlua s'ha desenvolupat als seus marges el que l'ha valgut la protecció de la legislació europea i ésser inclós dins del Conv
eni Ramsar per a la protecció de zones humides d'especial interés per a les aus migrants entre Europa i Àfrica. Des de la tardor a la primavera, quan el riu Strimonas assoleix els seus màxims anuals, la totalitat d'aquest cabal d'aigua s'acumula a l'embassament Kerkini, just passada la frontera entre Grècia i Bulgària. El resultat és la sedimentació excessiva dins de l'embassament, el que causa un increment del nivell de l'aigua al llac a la vegada que redueix la seva capacitat d'enmagatzematge.Vista del Llac Kerkini. (Foto: http://www.panoramio.www/)
Evolució del números d'hectàrees de regadiu a la plana de Serres. Des del 1950 s'han irrigat fins a 78.000 noves hectàrees. (Font: http://www.ekby.gr/)Aigües abaix de l'embassament el riu Strimonas creua la una gran plana al llarg de 77 quilòmetres per a desembocar al Golf Strimocos on alimenta uns remarcables ecosistemes costaners que són molt importants per a la indústria pesquera i el turisme, així com per la seva biodiversitat. Les activitats agrícoles de la Plana de Séres, les quals constitueixen la principal amenaça per a l'equilibri de les mases d'aigua i els aqüífers de la conca, es concentren a la part baixa de la mateixa (elevacions inferiors a 100 m) amb unes 100.000 hectàrees de terres conreables que són abastides d'aigua mitjançant una densa xarxa de canals i sèquies. El Land Reclamation Service of Serres (DEB-S) és l'agència encarregada de la gestió de l'aigua a la zona conreable. El Riu Strimonas és el principal aportador d'aigua de la plana. De les 100.000 hectàrees conreables 84.500 ha corresponen a regadiu. D'aquestes, 54.500 ha (64.5% del total de l'àrea irrigada) reben l'aigua directament del Riu Strimonas o de l'embassament Kerkini mentre que les altres 30.000 ha la reben d'altres surgències naturals o mitjançant bombes d'aigua (que s'extreu dels aqüífers).
Bibliografia: http://www.britannica.com/, www.cs.iia.cnr.it, http://www.ekby.gr/, http://www.minenv.gr/, http://www.terresdeau.eu/,
Biogeografia
CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Geogràficament, Grècia pertany a les regions dels Sud-Oest d'Europa i a al Mediterrani Oriental. La trobem a l'encreuament de tres continents; Europa, Àsia i Àfrica.La seva geomorfologia és diversa. Grècia és, abans de tot, un país muntanyós, amb un setanta per cent del seu territori covert de muntanyes. Té una línia de costa molt llarga i tota plena de penínsules i illes. El clima és marcadament influenciat per una combinació de la seva geografia i la seva geomorfologia. És, a grans trets, un clima Mediterrani amb hiverns plujosos i estius secs. A Macedònia trobem des de tipus de clima semi-àrid fins a tipus de clima continental humit de les Muntanyes Rodopi, a tocar de la frontera amb Bulgària.Aquest mosaïc de micro climes es reflecteix en la presència de una flora i fauna molt diversa, amb una gran varietat d'ecosistemes. La flora de Macedònia està composada d'elements Mediterranis, Centraleuropeus i Caspioiranís. Més de 6.000 espècies de plantes han estat esmentades per al conjunt de l'Estat grec amb un alt grau d'endemismes en comparació amb el tamany del país, degut al caracter isolat de bona part de les seves zones muntanyoses. A Europa, un major número d'espècies només s'ha trobar a la Península Ibèrica, on la flora també inclou les espècies de caracter Atlàntic, a més d'una molt més gran superfície.La fauna presenta una rica varietat d'espècies europees, asiàtiques i africanes, incloent un considerable número d'espècies endèmiques. La varietat de peixos d'aigua dolça és una de les més riques d'Europa: 107 espèces, dels quals 37 són endèmics. L'herpetofauna és també una de les més riques del continent, amb 18 espècies d'amfibis i 59 de rèptils. A tota Grècia nidifiquen fins a 240 espècies d'ocells i fins a un total de 407 utilitzen de forma regular el seu territori. Els mamífers inclouen fins a 116 espècies, dels quals 57 són a la llista del IUCN (http://www.uicn.org/) d'espècies amenaçades. Finalment, el número d'espècies d'invertebrats ha estat estimat en 25.000, un número molt gran per un país tant petit.Val a dir que el territori de la Macedònia grega, com a la resta de l'Estat, és un dels territoris del planeta on la mà de l'home ha actuat sobre el paisatge des de més antic. Tot i això, val a dir que bona part dels ecosistemes presents al territori que aquí estudiem mantenen un equilibri ecològic envejable, sobretot si els comparem amb els d'altres països "industrialitzats".
COMUNITATS VEGETALS I FLORA
La vegetació d'aquesta àmplia zona de l'Estat grec es caracteritza per una àmplia varietat. L'existència d'una gran amplitud edàfica i altimètrica obren les portes a una gran diversitat d'ambients. A les zones més mediterrànies, caracteritzades per l'existència d'un estrés hídric més o menys perllongat així com per un creixement vegetatiu que s'estén al llarg de tot l'any, trobem comunitats vegetals perfectament adaptades a aquest tipus d'ambients. Aquí trobem l'ecoregió de boscos mixtos escleròfils de l'Egeu i l'Oest de Turquia, caracteritzats per garrigues perennifòlies formades per l'arboç (Arbutus unedo), A. andrachne, la ginesta (Spartium junceum) i llorer (Laurus nobilis) i dominades pel pí blanc oriental (Pinus brutia). També trobem en aquests ambients les formacions baixes de màquia dominades per àmplies extensions de garric (Quercus coccifera) que poden assolir fins a més de dos metres d'alçària. A una altimetria més elevada o amb un clima de traces més continentals trobem matorrals arborescents de càdec (Juniperus oxycedrus) i a les zones amb més humitat apareixen formacions de boix (Buxus sempervirens), comuns en vessants calcaris (Berberidion p.). A les zones kàrstiques dominen associacions herbàcies com (Alysso-Sedion albi). A baixa alçada les formacions boscoses estan dominades per boscos similars a les debeses (Sclerophyllae) amb sureres (Quercus suber) i alzines (Q.ilex), encara que aquestes formacions han estat en molts casos substituïd
es per pinedes de repoblació (Pinus brutia, Pinus pinea).
Mapa de distribució de l'Abies borisii-regis i d'A. cephalonica al Sud dels Balcans en base a quadrícula UTM 50km x 50km. S'ha de notar que mentre Abies cephalonica té una distribució molt més escassa a l'àrea d'estudi (només és present al Massís del Mont Olimp, el Sud del Pindos i la Calcídica), l'altre espècie d'avet present a la zona, A. borisii-regis és una espècie molt més estessa pel territori, formant extenses avetoses als Pindos, als Rodopi a moltes altres zones muntanyoses de la Macedònia grega.
Als nombrosos massissos muntanyosos trobem extensos boscos. A la zona més oriental de Macedònia, als vessants del Pindos trobem extensos boscos d'Abies borisii-regis, Abies cephalonica així com comunitats típiques de la mitja muntanya com Asperulo-Fagetum i Luzulo-Fagetum on el faig (Fagus silvatica) és l'arbre dominant. A tota la zona fronterera amb Macedònia (República de) i Bulgària trobem importants boscos de faig (Fagus silvatica) així com importants extensions de castanyers (Castanea sativa), ambdós boscos amb una importància comercial molt elevada. Els boscos de ribera de la zona inclouen galeries de salzes (Salix alba) i àlbers (Populus alba) i no és dificil trobar boscos al·luvials dominades pel vern (Alnion glutinoso-incanae), encara que de forma més residual.
A la Calcídica, les seves particulars condicions edàfiques i climatològiques ens permeten trobar també formacions boscoses dominades per càrpinus oriental (Carpinus duinensis), l'òstria (Ostrya carpinifolia), Tilia tomentosa, Acer campestre, Acer pseudoplatanus, Rhus coriaria etc. A més, algunes d'aquestes formacions es barregen amb paisatges de debesa (Quercus ilex, Q. suber), castanyedes (Castanea sativa) i boscos hel·lènics de faig (Fagus sylvatica) amb Abies borisii-regis, roure d'Hongria (Quercus frainetto), teix (Taxus baccata) o pí de Palla's (Pinus nigra pallasiana). A la zona fronterera amb Bulgària (massisos Órvilos i Rodópi) abundant les associacions de fagedes acidofíliques (Luzulo-Fagetum) i neutrofíliques (Asperulo-Fagetum).
links:http://www.eoearth.org/article/Aegean_and_Western_Turkey_sclerophyllous_and_mixed_forests
Bibliografia: http://www.conifers.org/, http://www.eoearth.com/, http://www.minenv.gr/
ESPAIS NATURALS
El territori que estudiem té una gran varietat d'espais naturals de gran singularitat. Per tal de presservar aquest patrimoni el govern grec protegeix tot un seguit de zones amb diferents graus de protecció.
Destaquem per exemple les 33 IBA (Important Bird Areas) que han d'acabar integrant-se en la xarxar NATURA 2000 d'espais protegits a nivell europeu. L'objectiu d'aquesta xarxa d'espais protegits és presservar tots els ecosistemes presents a cadascun dels països membres així com les espècies més significatives que hi habiten en ells. Les IBAs són una eina molt important per a fixar les àrees a protegir ja que és el grup de vertebrats més diversificat i ben conegut a nivell europeu a la vegada que són emprades com a bioindicadors de la qualitat ambiental a tot Europa.Mont Olimp
Mont Olimp
El Mont Olimp és una muntanya mítica. Al llarg de segles, els antics habitants de la Península grega cregueren que aquestes muntanyes, permanentment envoltades de boires, eren la casa dels Déus. Administrativament, el massís es troba a cavall entre les regions gregues de Macedònia i Tessàlia. El massís consisteix principalment en calcàries i marbres del triàsic superior (vessant orientals 200-2000m), del paleocè i del cretàcic (vessants occidental i meridional, 1200-2000m) i del juràsic (falca superior del cim Mítikas, 2000-2917m). La varietat de microclimes és la responsable de la inversió de les zones de vegetació i de l'anarquia de la distribució vegetal al massís. El Mont Olimp té el límit de bosc més alt del continent europeu (Pinus heldreichii a 2500m). El Parc Nacional fou establert el 1938. Actualment cobreix una extensió de 7.150 hectàrees que sumada a la zona de pre-parc afecta a un àrea de 17.420 hectàrees. Actualment és també Reserva de la Biosfera, sota protecció de la UNESCO.
Entre les comunitats vegetals més destacables del Mont Olimp trobem; brugueres amb gatosa (Erico-Ulex) endèmiques del Mediterrani, formacions de boix (Buxus sempervirens) a vessants calcàrees (Berberidion p.), garrics amb llorer (Laurus nobilis), prats alpins calcaris, prats esteparis, prats subcontinentals esteparis, Nardus grasslands a substrats silicis, matollars humits mediterranis (Molinio-Holoschoenion), fagedes amb alzines i teixos (Taxus sp.) rics en epífits (Ilici-Fagion), fagedes calcàrees (Cephalanthero-Fagion), rambles amb associacions de tells Tilio-Acerion, fagedes hel·lèniques amb Abies borisii-regis, boscos de ribera com salzedes (Salix alba) i alberedes (Populus alba), boscos de plàtan oriental (Platanion orientalis) i boscos de pins mediterranis amb pins Mesoegeus endèmics com Pinus mugo i Pinus leucodermis.
Llac Prespa
en construcció
Bibliografia: http://www.conifers.org/, http://www.minenv.gr/, http://www.pieria-tourism.gr/,
FAUNA
Com la flora, la fauna de la regió grega de Macedònia també la trobem influenciada per elements Mediterranis, Centreeuropeus i Caspio-iranís. Trobem a la Macedònia grega fins a 33 espècies de rèptils, animals termòfils que troben en les comunitats escleròfiles abundants indrets trobar recer i aliment. Entre totes aquestes trobem algunes espècies clarament mediterrànies com la tortuga de faldons (Testudo marginata), d'altres de caracter centreeuropeu com l'escurçó europeu (Vipera verus) i altres més orientals com és el cas de la serp mossegadora (Hierophis caspius). 
Una Serp d'Esculapi (Zamenis longissima) adulta. (Foto: Carles Oliver), espècie comú a les comunitats escleròfiles dominades pel pí blanc oriental (Pinus brutia) de la Macedònia grega.
Tortuga de faldons (Testudo marginata) fotografiada a la Tessàlia. La Macedònia grega és la única regió europea amb poblacions de les tres espècies de tortuga terrestres presents a Europa, sempre associades a formacions de garriga o boscos de pí blanc oriental (Pinus brutia). A més d'aquesta espècie també trobem la tortuga mora (Testudo graeca) i la tortuga mediterrània (Testudo hernanni). Foto: Carles Oliver.
Llargardaix dels Balcans (Lacerta trilineata) fotografiat al Pel·loponès. Espècie endèmica de la regió balcànica comú a la Macedònia grega. (Foto: Carles Oliver).
links:http://www.birdlife.org/datazone/species/BirdsInEuropeII/BiE2004Sp3809.pdf
Bibliografia: http://www.minenv.gr/, http://www.ornithologiki.gr/, http://www.pieria-
tourism.gr/,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada