Mapa de Grècia pertanyet a l'Institut Geològic de Grècia (IGME) on es mostren els mapes geològics disponibles i la seva numeració.
(http://www.igme.gr/enmain.htm)
(http://www.igme.gr/enmain.htm)
CARÀCTERS GENERALS
Abans de centrar-nos en el relleu més pròpiament macedoni, cal fer esment del conjunt grec del qual forma part, ja que el medi físic de la regió s'inscriu dintre d'unitats més extenses que l'originen i li donen forma.
Grècia és un país muntanyós, on la complexitat de l'estructura geològica es reflecteix en una gran fragmentació del relleu, que és format per massissos i sistemes muntanyosos que tanquen nombroses conques interiors.
Gairebé la meitat del territori és per damunt dels 500 m, bé que les muntanyes són relativament poc altes i cap dels cims no assoleix els 3 000 m (l'Olimp, l'altitud màxima del país, té 2 918 m). A Grècia hom pot distingir diverses regions: la septentrional, la central, la meridional i la insular. La Grècia septentrional és formada per Macedònia, Tràcia i l'Epir. Macedònia, continuació de la Macedònia iugoslava, és la més important; s'estén a l'W del Nestos fins a les muntanyes del Pindos i constitueix una regió de relleu molt fragmentat, predominantment tabular i format per materials metamòrfics i cristal·lins, on abunden els escarpaments de falla i les conques d'enfonsament, algunes de les quals són ocupades per llacs.
A l'E de Macedònia hi ha la Tràcia grega, que constitueix l'extrem nord-est del país: s'estén entre les valls del Nestos i de l'Hebros (Marica), que és fronterer amb Turquia, i és formada per una plana litoral sobre la qual s'aixequen els contraforts meridionals del Ròdope, que assoleixen altituds no superiors als 1 500 m i entre els quals s'obre el Nestos, que hi forma profundes gorges. L'W, on hi ha l'Epir, arran de la mar Jònica, és accidentat per les serralades dinàriques, que voregen aquesta mar en direcció NW-SE, de les quals destaca la del Pindos, la més important de Grècia; formades per materials calcaris, s'hi ha desenvolupat un relleu de tipus càrstic. La Grècia central, formada per Tessàlia, Etòlia i Beòcia, és la continuació del mateix tipus de relleu que la resta del país (massissos, serralades, conques inferiors i petites planes). Participa també de les serralades dinàriques, però ací aquestes canvien de direcció i van d'W a E, la qual cosa determina la direcció de la xarxa fluvial de l'Akheloos. El relleu de Tessàlia és tabular, com el de Macedònia, car estructuralment forma part del N. És en aquesta regió on hi ha la plana més gran de Grècia, la qual s'estén a l'E del Pindos fins a les serralades orientals, on s'aixeca l'Olimp. La península del Peloponès forma la Grècia meridional, que, bé que separada pel golf de Corint, morfològicament i geològicament és una continuació dels relleus calcaris dinàrics. Les muntanyes del Peloponès, entre les quals es destaquen el Párnōn i el Taíget, es ramifiquen cap al S i formen apèndixs peninsulars, entre els quals s'obren els golfs de Messènia, de Lacònia i de Nàuplia. L'istme de Corint, tallat pel canal del mateix nom, uneix el Peloponès a l'Àtica. La Grècia insular és formada per les illes jòniques (Corfú, Cefalònia, Zacint i Lèucada) i les de la mar Egea (les Espòrades, Creta i les Cíclades), aquestes últimes resultat de l'enfonsament d'un antic massís, del qual són vestigi, i hi són freqüents els moviments sísmics. El litoral grec, tant al continent com a les illes, es caracteritza per una costa extraordinàriament retallada. Fora de l'extrem nord-oest de Macedònia, no hi ha cap punt de Grècia distant de la costa més de 75 km. Hi són nombrosos els golfs profunds i les penínsules estretes i allargades, que cauen sobre la mar i formen alts promontoris.
A Grècia, en general, es dintigueixen de N a S en franjes paral.leles, que tenen un continu a les illes. El més destacat del relleu és la distinció entre una part occidental relativament jove i una oriental vella. cristalina. Ambdues es troben superposades a la península del Peloponès. A la part occidental destaca la cordillera dels Pindo, que al igual que els Apenins a Itàlia, fa de columna vertebral del país, extenent-se de NO a SE, passant al Peloponès i continuant fins a l'extrem més meridional, al cap Maléas. Constitueix tanmateix la divisòria d'aigües entre el mar Jònic i l'Adriàtic. Els seus cims principals es troben al nord. El Smolikas, a prop de la frontera amb Albània arriba fins als 2.632 m d'altitud. Està format per materials tous, calcaris i travessat per nombroses valls. La part central del Pindo és força més ampla, amb una estructura de placs molt més simètrics. A l'est, cobert d'alzines, és per on el Pindo s'uneix a l'Otris, cadena muntanyenca més petita, quasi perpendicular a l'anterior. L'Oest es precipita sobre el Jònic a una regió de valls i canyons poc coneguda, on abunden els barrancs i els manantials.
La tectònica més freqüent al Pindo és la de plecs i mants superposats. Als cims, hi existeixen abundants restes de glaciars; cap al S, les falles son molt nombroses i constitueixen grans fosses, com la que dona lloc al golf de Corint. En aquest conjunt, l'erosió fluvial actua formant valls transversals. En altres ocasions, menys habituals, segueixen la disposició de la cordillera. Això motiva que la disposició de la xarxa hidrogràfica sigui força complexa. L'elevació màxima és el Taigeto. Dos blocs cristalins, que tanquen la conca de Tesàlia, parteixen des del Pindo cap a l'est. El més important és l'Olimp, situat al nord, amb la major elevació del país (2.918 m). Separa dues regions gregues: la Macedònia al nord i la Tesàlia al sud. Es prolonga cap al S per la piràmide d'Ossa (1.978 m) i el Pélion, que arriba fins al golf de Bolós. Altre massís, més meridional, és l'Otris, que arriba fins l'illa d'Eubea. Aquests massisos de la Grècia oriental es caracteritzen per estar separats els uns dels altres per fosses tectòniques; estan constituïts per roques calcàries amb tota la gama de formés característiques càrstiques i per formacions cristalines.
Sense cap relació amb el Pindo, al nord del país es situa el Ròdope. Es tracta d'un massís cristalí, semblant als massisos hercinians de l'Europa occidental. Quasi tot ell es troba a Bulgària, però la part més meridional penetra a la Tràcia i la Macedònia gregues, arribant fins a les costes de l'Egeu a la península de Calcídia o Calcídica, a on es bifurca. Arriba fins als 2.000 m al mont Pangeo. La duresa de la seva roca es tradueix en una estructura fallada amb horsts i depressions plenes. Entre les muntanyes, les planes son de dos tipus, conques interiors com les de Tesàlia, Beòcia i Àtica i al.luvials, com les de Macedònia, Tràcia i Etòlia.
per Daniel Rodríguez
Bibliografia:
Birot P. et Dresch J.: La Mediterranée et le Moyen Orient, II, Paris, 1956
Derrueau M.: Europa, Barcelona, 1965
Gottmann J.: Geografia de Europa, Barcelona, 1955
Newbigin M.J.: Europa del Sur, Barcelona, 1952
www.enciclopediacatalana.cat
Abans de centrar-nos en el relleu més pròpiament macedoni, cal fer esment del conjunt grec del qual forma part, ja que el medi físic de la regió s'inscriu dintre d'unitats més extenses que l'originen i li donen forma.
Grècia és un país muntanyós, on la complexitat de l'estructura geològica es reflecteix en una gran fragmentació del relleu, que és format per massissos i sistemes muntanyosos que tanquen nombroses conques interiors.
Gairebé la meitat del territori és per damunt dels 500 m, bé que les muntanyes són relativament poc altes i cap dels cims no assoleix els 3 000 m (l'Olimp, l'altitud màxima del país, té 2 918 m). A Grècia hom pot distingir diverses regions: la septentrional, la central, la meridional i la insular. La Grècia septentrional és formada per Macedònia, Tràcia i l'Epir. Macedònia, continuació de la Macedònia iugoslava, és la més important; s'estén a l'W del Nestos fins a les muntanyes del Pindos i constitueix una regió de relleu molt fragmentat, predominantment tabular i format per materials metamòrfics i cristal·lins, on abunden els escarpaments de falla i les conques d'enfonsament, algunes de les quals són ocupades per llacs.
A l'E de Macedònia hi ha la Tràcia grega, que constitueix l'extrem nord-est del país: s'estén entre les valls del Nestos i de l'Hebros (Marica), que és fronterer amb Turquia, i és formada per una plana litoral sobre la qual s'aixequen els contraforts meridionals del Ròdope, que assoleixen altituds no superiors als 1 500 m i entre els quals s'obre el Nestos, que hi forma profundes gorges. L'W, on hi ha l'Epir, arran de la mar Jònica, és accidentat per les serralades dinàriques, que voregen aquesta mar en direcció NW-SE, de les quals destaca la del Pindos, la més important de Grècia; formades per materials calcaris, s'hi ha desenvolupat un relleu de tipus càrstic. La Grècia central, formada per Tessàlia, Etòlia i Beòcia, és la continuació del mateix tipus de relleu que la resta del país (massissos, serralades, conques inferiors i petites planes). Participa també de les serralades dinàriques, però ací aquestes canvien de direcció i van d'W a E, la qual cosa determina la direcció de la xarxa fluvial de l'Akheloos. El relleu de Tessàlia és tabular, com el de Macedònia, car estructuralment forma part del N. És en aquesta regió on hi ha la plana més gran de Grècia, la qual s'estén a l'E del Pindos fins a les serralades orientals, on s'aixeca l'Olimp. La península del Peloponès forma la Grècia meridional, que, bé que separada pel golf de Corint, morfològicament i geològicament és una continuació dels relleus calcaris dinàrics. Les muntanyes del Peloponès, entre les quals es destaquen el Párnōn i el Taíget, es ramifiquen cap al S i formen apèndixs peninsulars, entre els quals s'obren els golfs de Messènia, de Lacònia i de Nàuplia. L'istme de Corint, tallat pel canal del mateix nom, uneix el Peloponès a l'Àtica. La Grècia insular és formada per les illes jòniques (Corfú, Cefalònia, Zacint i Lèucada) i les de la mar Egea (les Espòrades, Creta i les Cíclades), aquestes últimes resultat de l'enfonsament d'un antic massís, del qual són vestigi, i hi són freqüents els moviments sísmics. El litoral grec, tant al continent com a les illes, es caracteritza per una costa extraordinàriament retallada. Fora de l'extrem nord-oest de Macedònia, no hi ha cap punt de Grècia distant de la costa més de 75 km. Hi són nombrosos els golfs profunds i les penínsules estretes i allargades, que cauen sobre la mar i formen alts promontoris.
A Grècia, en general, es dintigueixen de N a S en franjes paral.leles, que tenen un continu a les illes. El més destacat del relleu és la distinció entre una part occidental relativament jove i una oriental vella. cristalina. Ambdues es troben superposades a la península del Peloponès. A la part occidental destaca la cordillera dels Pindo, que al igual que els Apenins a Itàlia, fa de columna vertebral del país, extenent-se de NO a SE, passant al Peloponès i continuant fins a l'extrem més meridional, al cap Maléas. Constitueix tanmateix la divisòria d'aigües entre el mar Jònic i l'Adriàtic. Els seus cims principals es troben al nord. El Smolikas, a prop de la frontera amb Albània arriba fins als 2.632 m d'altitud. Està format per materials tous, calcaris i travessat per nombroses valls. La part central del Pindo és força més ampla, amb una estructura de placs molt més simètrics. A l'est, cobert d'alzines, és per on el Pindo s'uneix a l'Otris, cadena muntanyenca més petita, quasi perpendicular a l'anterior. L'Oest es precipita sobre el Jònic a una regió de valls i canyons poc coneguda, on abunden els barrancs i els manantials.
La tectònica més freqüent al Pindo és la de plecs i mants superposats. Als cims, hi existeixen abundants restes de glaciars; cap al S, les falles son molt nombroses i constitueixen grans fosses, com la que dona lloc al golf de Corint. En aquest conjunt, l'erosió fluvial actua formant valls transversals. En altres ocasions, menys habituals, segueixen la disposició de la cordillera. Això motiva que la disposició de la xarxa hidrogràfica sigui força complexa. L'elevació màxima és el Taigeto. Dos blocs cristalins, que tanquen la conca de Tesàlia, parteixen des del Pindo cap a l'est. El més important és l'Olimp, situat al nord, amb la major elevació del país (2.918 m). Separa dues regions gregues: la Macedònia al nord i la Tesàlia al sud. Es prolonga cap al S per la piràmide d'Ossa (1.978 m) i el Pélion, que arriba fins al golf de Bolós. Altre massís, més meridional, és l'Otris, que arriba fins l'illa d'Eubea. Aquests massisos de la Grècia oriental es caracteritzen per estar separats els uns dels altres per fosses tectòniques; estan constituïts per roques calcàries amb tota la gama de formés característiques càrstiques i per formacions cristalines.
Sense cap relació amb el Pindo, al nord del país es situa el Ròdope. Es tracta d'un massís cristalí, semblant als massisos hercinians de l'Europa occidental. Quasi tot ell es troba a Bulgària, però la part més meridional penetra a la Tràcia i la Macedònia gregues, arribant fins a les costes de l'Egeu a la península de Calcídia o Calcídica, a on es bifurca. Arriba fins als 2.000 m al mont Pangeo. La duresa de la seva roca es tradueix en una estructura fallada amb horsts i depressions plenes. Entre les muntanyes, les planes son de dos tipus, conques interiors com les de Tesàlia, Beòcia i Àtica i al.luvials, com les de Macedònia, Tràcia i Etòlia.
per Daniel Rodríguez
Bibliografia:
Birot P. et Dresch J.: La Mediterranée et le Moyen Orient, II, Paris, 1956
Derrueau M.: Europa, Barcelona, 1965
Gottmann J.: Geografia de Europa, Barcelona, 1955
Newbigin M.J.: Europa del Sur, Barcelona, 1952
www.enciclopediacatalana.cat
A l'esquerra, mapa d'edats geològiques de la península balcànica (font: enciclopaedia britannica). A la dreta, maoageològic del conjunt de Grècia i de la part sud dels Balcans on es mostra la composició litològica i l'edat geològica dels diferents materials (font: www.fossiel.net).
A l'esquerra, canviem d'escala i en aquest mapa geològic veiem amb més detall les característiques geològiques d'algunes zones de la Macedònia Central i la Calcídica (font: www.geoscienceworld.org
RELLEU MACEDONI
En general el relleu de Macedònia és una successió de blocs elevats i enfonsats amb una disposició nord-sud o bé NW-SE. La part occidental està dominada per serralades i altes planes i és una zona molt definida pel plegament alpí. Els monts Pindo a l'oest, fronterers amb Albània i l'Epir presenta l'orografia més enfilada i té com una característica definitòria la presència de llacs d'orígen tectònic, com per exemple el llac Kastoriá, també són habituals els fenòmens càrstics.. La part central és la més variada i es defineix per l'alternància de planes, altiplans i muntanyes. Les conques sedimentàries dels cursos baixos dels rius Aliakmon, Axios i Strimon dónen lloc a planes d'aspecte estepari però fèrtils gràcies al regadiu. Entre les conques de l'Axios i del Strimon hi ha una sèrie de terres altes i la costa alterna zones baixes, amb presència d'aiguamolls i estanys, com per exemple el deta de l'Axios amb zones de costa alta a la península de Calcídica. Aquesta península destaca singularment en el conjunt macedoni. Es tracta d'una successió de blocs elevats (penínsules, on destaca una elevació com el Mont Athos) i enfonsats (els golfs situats entre les penínsules), que dónen lloc a una costas abrupta d'acantilatsa. Finalment, a la part oriental fronterera amb la Tràcia. la costa és baixa i poc articulada en comparació amb la Calcídica i l'interior està dominat per les elevaciopns del Ròdopi, massís cristal.lí i més antic que el Pindo i que s'associa a l'orogènia herciniana.
Vista de la ciutat de Kastoriá, situada sobre el llac homònim i que representa el caràcter de muntanya amb llacs propi de la part occidental de la regió (font: www.geographic.org)
TECTÒNICA
La conca oriental del Mediterrani, de la qual forma part el Mar Egeu, és un residu del primer oceà que va estar el Mar de Thetys. Apassiona als geòlegs de totes les especialitats per l'ancianitat deL seu basament i pels movements de les seves nomboses microplaques. La monitorització de les sevess falles els fa predir una successió de catàstrofes majors als seus bords. La línia de sutura entre les plaques en col.lisió — bloc Africano-Àrab amb Euràsia — és diàfana a Calábria, als Apenins, als Alps Dinàrics (Albanie septrentional i l'antiga Iugoslàvia). La col.lisió està marcada entre les Hel.lènides (Albània Meridional, Macedònia, Grècia) i el Pròxim Orient a on es produeix la formació de l'Arc Egeu. Aquestes línies són clarament remarcades per les roques que les composen(basalt...), arrancades a l'escorça oceànica de les plaques en descens a la zona de subducció entre l'Àfrica i Euràsia i empresonades entre els continents sota la forma d'encavalcaments des de la seva col.lisió.
Aquest rift oceànic s'ajunta, al sud-oest, als esfonsaments o rifts intracontinentals d'Àfrica de l'est i, al nord-est, al corredor de falles que part del golf d'Aqba, s'ajunta a la Mer Morta, le fossa del Jordà, el llac de Tiberiades, les fosses de la Bekaa i del Ghab a Síria i agafa els contrafots dels Monts Taurus a Turquia per la falle de Llevant. Tenim aquí : els límites entre la placa aràbiga i la placa africana que es troben geològicament soldades, l'explicació del moviment de la placa aràbiga cap al nord-est, de 4 cm/any, al llarg de la falla de la mar Morta i de la forta activitat sísmica d'aquest llarg corredor (Alep a Síria el 1872 : 7,2 — Beyrut al Líban el 1956 : 6 — Israel el 2004 : 5,1), el orígen de la formació de la cadena del Càucas, la placa aràbiga percutint com un punçó que deforma Euràsia i desplaça lateralment l'Iràn i la Turquia al llarg de la falla nord-anatòlica. El mar Roig és, per altra banda, en communicació amb la Mediterrània, pel golf de Suez, poc profond (80 m), a l'extremitat de la qual ha sigut creuat el canal de Suez, de 161 km de llargària i acabat el 1869.
Mapa més detallat on s'observa la interacció entre la placa anatòlica i la microplaca del Egeu (www.genista.net)
La placa turca
Empesa per les plaques africana i aràbiga, la microplaca turca es troba empresonada contra el bord sud de la plaque euroasiàtica i es desplaça al llarg de la falla nord-anatòlica que va del mar Egeu fins l'Iràn. Forma un plec sobre la península anatòlica donant lloc a la formació de la cadena de col.lisió del Càucas de sismicitat remarcabble (Spitak a Arménie el 1988 : 7 — Bam a l'Iràn el 2004 : 6,3). Aquesta és atreta cao l'oest per l'enfonsament progressiu de la placa egea sobre la qual es troba, entre altres, Grècia. És al llarg de la falla nord-anatòlica a on es succeeixen, des de fa seixanta-cinc anys, els majors sismes (Erzincan el 1992 : 7,1 — Izmit el 1999 : 7,4). Aquesta placa es mou per sectors de 100 a 150 km, dos blocs es separen a raó de 2,5 cm per any, o el que és el mateix, 20 vegades més ràpid que les falles actives a França. Les energies acumulades s'alliberen bruscament sobre un bloc i, quanta més llarga és l'espera, més energia s'acumula i més forta és l'alliberament d'energia. Les tensions es desplacen cap a l'oest al mar de Màrmara, i Istanbul es troba des de llavors més amenaçada des de que la falle no s'ha desplaçat des de fa temps a aquesta ciutat.
Empesa per les plaques africana i aràbiga, la microplaca turca es troba empresonada contra el bord sud de la plaque euroasiàtica i es desplaça al llarg de la falla nord-anatòlica que va del mar Egeu fins l'Iràn. Forma un plec sobre la península anatòlica donant lloc a la formació de la cadena de col.lisió del Càucas de sismicitat remarcabble (Spitak a Arménie el 1988 : 7 — Bam a l'Iràn el 2004 : 6,3). Aquesta és atreta cao l'oest per l'enfonsament progressiu de la placa egea sobre la qual es troba, entre altres, Grècia. És al llarg de la falla nord-anatòlica a on es succeeixen, des de fa seixanta-cinc anys, els majors sismes (Erzincan el 1992 : 7,1 — Izmit el 1999 : 7,4). Aquesta placa es mou per sectors de 100 a 150 km, dos blocs es separen a raó de 2,5 cm per any, o el que és el mateix, 20 vegades més ràpid que les falles actives a França. Les energies acumulades s'alliberen bruscament sobre un bloc i, quanta més llarga és l'espera, més energia s'acumula i més forta és l'alliberament d'energia. Les tensions es desplacen cap a l'oest al mar de Màrmara, i Istanbul es troba des de llavors més amenaçada des de que la falle no s'ha desplaçat des de fa temps a aquesta ciutat.
La microplaca egea
La microplaca egea es situa entre la placa africana i la placa eurasiàtica. En aquests cas, al sud de Creta, a on es troba une dorsal de 200 km d'amplada per 1900 km de llarg, des de l'Apúlia a Itàlia fins Xipre. Al sud d'aquesta dorsal, une plana abisal domina, invaïda pels al.luvions del Nil sobre 100 000 km2.Empenyada cap al nord per l'activitat de la dorsal, le resta de l'escorça oceànica del Tethys circula per subducció sota la placa egea, provocant la formació d'un doble arc insular en direcció nord-oest–sud-est : un extern, sedimentari, non volcànic: Cítera, Creta, Kassos, Karpathos i Rodes. L'altre intern, amb volcans andesítics lligats a la subducció: península de Methana, illes de Poros, Milo, Santorini (erupció cataclísmica l'any 500 a. C., (que va destruïr la civilització minoïca), i Nísiros. Falles dobles nord-oest—sud-est i nord-est—sud-oest formen un damer d'illes de sismiscitat força important.
Per Daniel Rodríguez
Fonts de consulta:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada